INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI
INDI GRIS
REVISTA UNIPERSONAL DE
RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº
9. ANY 2000 DIJOUS
27 DE JULIOL
FUSIONA
- DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2000
NO
SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I
CATAL
INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA
BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI
INDI
GRIS Nº 9
1
Avui ha sigut un dia d’aquells que comencen aviat.
La meva dona s’ha aixecat a les set del matí i m’ha dit:
No tinc queixes del tracte que em dones però no em sento desitjada... (mentre parlava jo he recordat, amb certa emoció continguda pel moment, la darrera vegada que havíem estat follant (segons ella fent les coses del desig) i havíem estat genials, jo també.
De tant en tant, ha continuat ella, un ‘polvo’ meravellós però no em sento desitjada i a mi m’agradaria saber (ha dit, novament, emoionada, en part) què he de fer per a què em desitgis tot el temps. Perquè una dona, i tu saps molt bé que ho sóc, quan sent que no la desitgen és una merda i, llavors, buidant la veu, ha concluït:
Sóc aquesta merda que ni tan sols pot desitjar-te.
No he volgut, exactament, contestar-li quan li he dit:
-Semblo un diamant excepcional,
llueixo com un diamant excepcional
em cotitzo com un diamant excepcional
potser, estimada, sigui un diamant excepcional.
-Sí, és veritat, ha dit ella complaent, tot aixó és molt cert però jo necessito que la polla se t’aixequi més de pressa i més sovint.
- Si és això el que vols, he dit atrevit, tenim la solució.
Ella volia parlar, a vegades em retreia amb duresa que jo no parlava gaire amb ella i sí, la veritat és que a ella li costa molta feina escoltar-me. Un dia, no obstant, em va arribar a dir:
-Amb aquesta puta et passes tot el dia parlant. I jo li vaig respondre gairebé amb brusquetat:
-No sé de què cony parles, només sé que un dia te la vaig servir en safata i tu la vas despreciar, el que no sé, estimada, és si parlem de la mateixa “puta”.
La possibilitat que s’obria amb la frase de que existís alguna altra dona que la que ella desitjava per a mi, va fer que les ombres del dolor sorgissin a la meva vida. No hi va haver amor que no dolgués. No hi va haver gaudi que no tingués el seu càstig.
Fins escriure poemes va arribar a ser un dolor.
Quan jo escrivia, ella sentia que
l’abandonava, que no la desitjava com abans, que alguna puta jove m’omplia,
que la feina o alguna droga dura m’havien seduït amb la mort.
En general jo la deixava arribar fins a la seva pròpia tomba però aquesta vegada la vaig interrompre amb una broma, potser, estúpida.
Tu ets la meva droga dura, estimada. Fa més de 30 anys que vivim junts i, encara, no he pensat en allunyar-me.
2
La senyoreta Soletat comença la trobada preguntant què ha de fer per viure més tranquil·lament.
Després parla molt malament dels professors, en general (jo em sento en part anomenat però no en dic res) i explica com ella es fica en la vida de la gent:
-Hi ha coses que puc pensar abans de que passin les coses. Potser no faig bé els deures perquè els vull fer sola. Però després parla tot el temps de la possibilitat d’anticipar els fenòmens (jo sento que ella és una bruixa o psiquiatra antiga, però no li dic res). Ella es dóna el gust amb els éssers estimats i els pacients de dir-los de tot. I, a vegades, aconsegueix que algun ésser estimat, algun pacient sigui molt, molt, simpàtic. Abans tenia una altra posició a la vida però em moria de gana. Ara tot és diferent, ara compto amb el meu propi entusiasme.
Ella es perd en un silenci insalvable, mentres, a mi, em travessen mil cançons d’amor. Ella, abans de que jo li digués: continuem la pròxima, va poder dir-ho així:
-Vull ser feliç, encara que ningú ho pugui creure o aconseguir.
3
Clotilde es va estirar al divan i va dir sense dubtes:
-Jo,
si pogués, no sortiria mai. Ahir, va prosseguir, li vaig escriure un poema a ma
mare i vaig sentir que milers de dones, aquell mateix dia, a aquella mateixa
hora, li escrivien un poema a les seves mares i vaig sentir, poderosa, mestressa
de mi, que el meu no tenia remei: Mai seré original, va dir, i, una vegada més,
fou engolida pel silenci.
4
Estic una mica desesperat, haver volgut deixar el meu rastre a les nostres pàgines d’Internet m’ha dut per camins, podríem dir, sense retorn.
Una vegada fetes les connexions, establerts els vincles i els supervincles i algunes ximpleries més que, encara, ignoro, la màquina funciona gairebé com un cervell. Està plena de porqueries que no serveixen per a res, tres records virtuosos, les relacions incestuoses pujant des de llocs remots de la memòria i tota la resta barrejat en proporcions sempre molestes per al subjecte. Si les coses estan ben fetes, tot està connectat amb tot i amb algunes coses de l’exterior que, encara que poques, són les que ens permeten l’existència.
PÀGINES COM GEGANTINES ONES OCEÀNIQUES.
D’un confí a un altre confí de la llengua castellana sense moure’m de Paris. Hi ha coses que semblen increïbles, encara que les expliqui jo.
5
Avui he de fer-me preguntes gairebé obscenes: He de preparar jo mateix la festa del meu 60 aniversari? o ¿He de deixar que se n’ocupin altres de preparar la festa del meu 60 aniversari?
6
Penso que això que estic escrivint ho pot llegir el meu veí, a casa seva, assegut davant del seu ordinador i m’esgarrifo una mica. I quan penso que fins ma mare morta, en poc temps més, podrà llegir el que jo escric, alguna cosa en mi s’atura. Això ve per un somni que vaig tenir anit: GRANS CARTELLS ANUNCIAVEN L’ARRIBADA D’INTERNET ALS CEMENTIRIS.
NO HI HAURÀ MORT SENSE ARXIU
FINESTRA SENSE AJUDA
I MAI MÉS HI HAURÀ
TAULA DE SALVACIÓ SENSE EINES
Ara estic agotat, el món és més gran que jo i ningú se n’adona.
7
Avui,
el meu segon dia de navegació, les coses no m’han resultat tan brutals com la
primera vegada. Si la primera vegada tots eren més bells i més intel·ligents
que nosaltres, la segona vegada només la meitat ens ha resultat més intel·ligent
i bells no n‘hem vist, en general no n’hem vist, encara que reconeixem que
n’hi ha.
8
Em sorprèn a mi mateix l’èxit que tinc per que mi. Avui m’he mirat, almenys, tres vegades al mirall i fins i tot he pensat que deixar-me créixer la barba em quedaria bé. Després he estat llegint l’Editorial del Nº 2 de l’INDI DEL JARAMA (març-abril 1992) i no m’he pogut contenir:
EDITORIAL DEL Nº 2 DE LA REVISTA L’INDI DEL JARAMA-1992-TROSSOS
De qualsevol manera, volem fer notar, en aquest segon intent que, encara que a nosaltres ens vagi bé, el món segueix caient i és per això que, aprofitant tanta caiguda, nosaltres ens elevem per seguir:
La poesia no cau i ¡oh meravella!
la carn, tampoc.
Amor, amor, en pròximes dècades, oblidats els horrors del segle XX, ens tornarem a besar a la boca i la lluna tornarà a ser aquell lloc romàntic on els enamorats miren, en aquesta llunyania nocturna, el seu propi amor, llunyà i impossible.
Perquè la realitat acostuma endur-se per davant tots els somnis però aquest no és el nostre cas, a nosaltres ens passa que la nostra realitat és la materialització dels nostres somnis.
I sóc americà i sóc Amèrica. La meva veu és una veu americana. Les meves luxúries, les meves boges ambicions de volar, són americanes. I Madrid, estimada meva, els meus petits orfes parisins, no és Europa, ni ho serà en mil anys.
Madrid
és tros central del gran diamant americà.
La llengua que genera un do que la supera.
La increïble mare que es va quedar sense amo
i es deixa portar, tranquil·lament, pels seus fills.
El temps no és el ser
però el ser no pot ser fora del temps.
I temps és una llengua, una escriptura.
Jo sóc, de pedra, l’Indi americà
que no va matar Espanya en la
conquesta.
Vinc d’un cel, esplèndid, sense déus.
D’una planúria fèrtil, gairebé sense límits.
Sóc el sagnant i parlador Guaraní.
La llàgrima límpida del Maia,
el solc obert, amb fermesa per l’Inca,
la tristesa, infinita, del que no more.
Sóc l’arbre, la fruita, la pèrfida esmaragda.
Plata esquarterada, metrallat coure.
Muntanyes i dones saquejades en nom de Déu.
Sóc d’Amèrica la ploma diferent
indígena i galàctic, històric i superflu,
granítica presència, fel dels temps.
L’INDI DEL JARAMA (1992)
LES EDITORIALS DE L’INDI DEL
JARAMA
TAMBÉ ÉS UN LLIBRE
MAI VA PASSAR
NO ESTÀ PASSANT
NOMÉS ES POT LLEGIR
9
L’Indi del Jarama Nº 2, una volta de rosca a l’aparent caiguda dels valors. Tot ha de ser oblidat, l’Indi és la nova màquina, quan se n’adonin ja haurem conquerit un lloc i estarem al 93.
INDI, T’ESTIMO, ARA T’HE DE RESPECTAR.
L’Indi del Jarama, va néixer de l’orgull i es va escapar de les meves mans faedores i va volar tan alt en el seu primer vol que ja no em pertany.
El departament de poesia tindrà com a obligació produir grups d’escriptura en tota la seva zona d’influència, és a dir, el món sencer, i com a dret exigir la publicació dels escrits produïts.
10
Ara, al 2001, dins de res, fa 40 anys de la meva primera publicació.
Prou de dir prou i això donarà molts diners.
11
He de quedar-me tranquil vol dir: si el vaixell fa aïgues, demanar ajuda.
12
Si li parlo de sexe ella, clarament, parla de que hi ha quelcom que mai no em donarà.
Ella diu que les seves coses no tenen remei, i, tal vegada, té raó i és el silenci. Quan es trenquen els murs de sosteniment, ella pot exclamar amb entusiasme:
-La dispnea que pateixo des de nena és per enveja. Gairebé no puc viure, estic casi desesperada. Em fa mal el cap. Com que estic tot el dia llegint se m’ha escurçat la pixa, perdò, doctor, he volgut dir la vista. Jo, no obstant, vaig tenir ganes de dir-li que el que a ella li passava tenia més a veure amb la seva mirada que amb la meva pixa, però no li vaig dir res.
-Als homes els conec molt, diu amb veu entretallada, mentre que les dones fem coses per nosaltres i per vosaltres. Vosaltres ho feu tot per la pulsió... i sap per què tinc dispnea? és molt senzill, tinc dispnea perquè estic en un parany, millor continuar la pròxima.
Jo
no vaig dir ni que sí, ni que no. Ella, soleta, es va aixecar i abans
d’anarse’n va fer una salutació militar. Jo li vaig contestar amb un somrís
estudiat.
13
Les idees noves no haurien de néixer.
El naixement és el lloc de la decepció.
14
Podem deduir de classes escoltades que el Complex d’Èdip no és organitzador grupal. Un element de l’Èdip, l’enigma. Podríem dir que en un grup de treball es maneja amb l’Esfinx, un element del mite, no el mite articulat.
La compulsió a la repetició fixa el problema del coneixement a l’angoixa de mort. La interrogació lligada a l’angoixa on la mort ronda el problema del coneixement:
O es suicida o em mata. Alternatives prou complexes en les que, al paralitzar-se en els seus desenvolupaments degut a les dificultats que ofereixen per al subjecte, es paralitza el coneixement.
He d’aprendre a gaudir a la meva presó i així es faria possible, novament el gènere epistolar. Una carta per dia, 30 cartes per mes, 300 cartes per any. Això, en 10 anys, són molts llibres.
15
Descansar per tornar a treballar, m’encanta la idea. Una mica de ser i una mica del treball. Després vindrà el món a preguntar-me i jo, ja hauré contestat.
Van haver de passar terribles huracans d’odi i amor per arribar a aquestes pàgines senzilles.
16
- En definitiva, em va dir ella abans de partir, l’home que no pot saber quant guanya, al temps no pot saber quant val.
17
Amb paciència i amb saliva, un elefant es va tirar una formiga.
18
Tot el meu ha de ser posat al servei del sistema ‘Grupo Cero’ (octubre de 1991) i així seré gran, molt gran.
Estic boig pensant que sempre hi haurà desequilibri, encara que jo estigui molt equilibrat. Tots els dies he de recordar que el meu treball depèn de gent, en general, molt neuròtica. Gent que no maneja la realitat amb conceptes o idees sinó que maneja la realitat amb el cul, amb el cony, amb l’aparell respiratori, amb el cor.
19
Una quantitat molt gran de diners, quan se l’aconsegueix un, fa el mateix efecte moral sobre el subjecte que una quantitat molt gran de sexe.
20
A vegades penso que tot ha de
passat sense moure’m de Madrid.
Però per no mourre’m de Madrid, primer hi hauré d’arribar. Tota qüestió planteja alternatives.
Les coses de la vida sense tenir mai un únic, últim sentit, ténen algun sentit.
L’INDI DEL JARAMA ÉS INVENCIBLE ¡¡¡HUAA!!! ¡¡¡HURRA!!!
21
En
aquesta secció es publicarà, sempre que es pugui, un poema escrit per algun
dels integrants dels Tallers de Poesia ‘Grupo Cero’
ELS MONSTRES DE LA RAÓ
Tantes
vegades vaig voler
matarte o morir.
Avui estic apocalíptica,
oloro el final com una presa
i això m’embogeix.
La pesta de la sang
poblant les artèries.
Aquesta
nit la lluna
ha posat la brillantor
dels llops en ma mirada,
un abisme roig com
els precipicis de la carn.
I dents com a urpes,
genives habitades per l’odi.
Aquesta
nit és un cementiri
on enterrar la soletat.
No hi haurà una altra erecció
que la dels penjats.
Ni cap més banquet
que el de les larves.
Quan el cuc besa
el ventre dels morts
ho fa amb passió
indescriptible.
M’ha abandonat el cor,
el seu frenètic ritme
de bandada.
I vaig pels racons
demanant, a crits
un ànima per tirarme
a les espatlles l’oblit.
Aquest
olor a final, aquest olor
m’embogeix,
m’impel·leix a cometre
atroç assassinat.
Aquesta pàgina, aquesta pàgina
en blanc ha mort
entre les meves mans.
Princesa de la nit,
la meva poma perduda,
habita en les seves tenebres.
ALEJANDRA MENASSA DE LUCIA
L’autora ha publicat:
