INDI GRIS Nº 42 REVISTA UNIPERSONAL DE RECOL·LECCIÓ DE BROSSA

REVISTA UNIPERSONAL DE RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 42. ANY 2001 DIJOUS 15 DE MARÇ
FUSIONA - DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2001

NO SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I CATAL

INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI

Una vida em va dur aprendre els vostres noms, una vida oblidar-los, una vida recordar en un instant tots els instants.

No hi ha en la vida d’un home grans casualitats, ni tan sols que se’m reuneixin els vostres noms en una sola carta.

Amb cada un almenys una història d’amor,
amb cada un almenys una història d’odi.
                                                    I, no obstant, mai vam poder parlar
bé de les nostres vores,
                                  qui és qui,
                                                   de qui és quina cosa.
I així ens passàvem el temps circulant per la tangent,
                                                                       xocar, el que es diu
xocar,
         no xocàrem mai.
                         I al ‘Grupo Cero’ això no és una virtut sinó més aviat com tots sabem,
un símptoma.
                   Xocar per xocar tampoc és bo.
La proposta no sé quina ha de ser,
                                                     conversar, escriure’ns, anar-nos dient a poc a poc que som psicoanalistes i escriptors i que tots en general tenim les nostres pretensions.

No sé molt bé si vosaltres coneixeu els meus desitjos, no sé si jo coneixo els vostres desitjos,
en general no sé molt bé si el desig existeix.

I no és, com es pot arribar a pensar, que el desig no existeix per un desig d’oposar-me a teories en voga, sinó més aviat perquè tota existència presuposa un déu, una meravella del ser, més enllà de l’home.

Vull dir que fer mots encreuats és un entreteniment, i qla psicoanàlisi és una ciència, no li pot mancar per tant l’esperit de transformació.

Tot mètode que no es transforma en les transformacions que produeix es floreix, es fa ociós, cruel, un pare de paper, una mare seca.

Recordo el mar, a vegades, alguna frase ferotge contra les ones, alguna frase inoblidable.
Recordo aquells dies en què buscar el sol era la nostra única tasca.
Recordo el nostre tremolor en els descobriments
i, no obstant, m’agradaria
començar-ho tot de zero.

Anar perdent a poc a poc els records per poder nedar, per poder anar entenent que més enllà de la constel·lació edípica els desitjos són realitzables, no ja en la seva funció, com en els somnis o en els símptomes, sinó en el seu contingut social.

Hem de saber que un grup és un més enllà de la constel·lació edípica, per tant els seus desitjos sempre són realitat modificada.

L’Editorial ‘Grupo Cero Madrid’ és un fet, la seva fundació esdevingué ahir, 25 de juliol, i en veritat aquesta decisió de nosaltres era un dels motius d’aquesta carta. Vull dir-vos que un dels motius d’aquesta carta era o seria en algun lloc, la comprovació de l’estat del mètode i el mètode va dir ahir, que aquestes decisions concerneixen a tots per igual, també a nosaltres.

Una decisió entre vuit és una gran decisió, encara que només sigui per posar-se en desacord.

Els fenòmens grupals, no m’importa la direcció que prenguin, segueixen impressionant dia a dia el meu ser.

Esperant les vostres respostes
us saludo, a cadascú la salutació que puguem concebre.

P.D.: Estic acabant el meu nou llibre que s’anomenarà ’GRUPO CERO, ese imposible y psicoanálisis del líder’, i que al llarg de 350 pàgines queden al descobert les ingenuïtats dels sistemes científics contemporanis, i la vellesa i l’antiguitat de molts dels sistemes ideològics que dominen les nostres relacions. Una escriptura que lentament ho va tocant tot, no pot haver sigut concebuda per un sol home. Som un grup és més que una declaració. No em facin creure que jo sóc l’escriptor, encara que jo mateix ho digui. Primer perquè el jo mateix no existeix. I segon perquè allò nou de la nostra escriptura, i això no ho dic jo, el nou estil del que ja es serveixen alguns crítics es deu a que l’escriptura és grupal. I ja averiguarem amb el temps què vol dir de nosaltres.

SOM ZONA DE CATÀSTROFE, sense família, gairebé sense diners per als requeriments d’una realitat com aquesta, sense els nostres records infantils, sense els nostres documents en regla, no perquè nosaltres no siguem persones de bé, sinó perquè som estrangers, i aquí a Europa això és greu, molt greu.

Sense previsió de la nostra salut en un país on la medicina està endarrerida a les nostres concepcions de la medicina uns 50 anys, i no exagero. Sense béns, per tant per aquesta realitat no oferim garantia, sent com som més dones i nens que homes, això que en qualsevol altre lloc i donada la nostra personalitat seria ultra beneficiós, aquí en aquest país on hem de seguir visquent, les dones no existeixen jurídicament, i els nens neixen amb un alt porcentatge d’estupidesa que fa d’ells una càrrega més que una alegria.

Els fòrceps son gairebé una indicació de tots els parts, ja que els obstetres espanyols estan en contra dels crits, una manera d’accelerar el part que tenen aquí, és semblant per la seva concepció al garrot vil o bé a la cadira elèctrica.

Primer s’anestesia a la mare amb anestèsia general (cosa que nosaltres contraindicàvem en els parts), com si això fos poc, l’anestèsia a causa de la pressa la realitzen abans d’hora, per tant, la regulació fisiològica i normal del part és ara insuficient i és llavors quan a aquests bojos, amb la dona ja anestesiada, no se’ls acudeix una altra cosa que aplicar els fòrceps. Com t’adonaràs, l’índex de mutilacions en el creixement dels nens és a Espanya altíssim. Fan servir malament els antibiòtics, els indiquen per qualsevol cosa i els treuen per qualsevol cosa, sense tenir mai en compte el procés evolutiu de la bactèria que s’ataca amb l’antibiòtic. Per tant, abunden les reinfeccions i les falses curacions.

Per a la diarrea infantil estival hi ha molts metges que donen antibiòtics, amb el que aconsegueixen en un alt percentatge agreujar l’estat del nen. No he averiguat encara com tracten la polèmica bronquiolitis, però m’imagino que li posaran al nen un ferro calent al cul. No cal parlar de l’educació, on encara hi ha mestres que ensenyen empecinadament la millor manera de sotmetre’s.

No vull exagerar, però crec que ho vam fer tot malament, perdó, estic en condicions de dir que aquesta vegada em vaig equivocar, i que la meva equivocació, diguem-ho, ajudat per vostès, va durar del 22 d’agost del 76 fins al 25 de juliol de 1978. Començar-ho tot de nou és impossible, ja que tornar a Argentina no podem i un altre país és per a nosaltres impensable per als nostres mitjans. Així que a quedar-se a Espanya, però com hem fet fins ara és impossible.

Espanya és, si és alguna cosa, el lloc triat pel Grupo Cero Buenos Aires, per a la seva expansió cultural. Això vol dir, ni més ni menys, crear a Espanya un espai que gaudint de certes connexions amb la realitat, el suficientment fortes com per a no dubtar del nostre saber, un espai com aquell on es van pensar les modificacions fonamentals de les nostres vides.

En una paraula, es tractava d’una mena de conquesta d’un nou territori i no fou per maldat, o perquè algú volgués prendre cap poder, sinó per una decisió grupal, es destina un dels pensadors més importants del grup, per tal empresa. Aquesta situació s’ha d’acabar, el cos de xoc ha de ser grupal.

Per a què tot això no sigui va perfum, Madrid ha d’acceptar, més enllà de tot creixement, la dependència amb el ‘Grupo Cero Buenos Aires’ –els nostres veritables germans- i el ‘Grupo Cero Buenos Aires’ s’ha d’adonar que per a una conquesta es necessiten homes, diners, ajuda, col·laboració ideològica i què sé jo quantes coses més, i saber que tan sols després d’uns anys hi haurà resultats positius.

Calculo 10 anys, per tal de que amb el nostre treball a tope i la vostra col·laboració ideològica i econòmica, puguem veure realitzat el projecte de l’agost del 77 per 120 famílies (ampliades) vull dir, aquí a Espanya, els nostres hospitals, els nostres col·legis, les nostres formes de l’amor, les nostres maneres de néixer, o bé les nostres pròpies maneres de néixer. He posat una altra vegada néixer, quan havia de posar morir. Està clar, la mort no existeix, ella és també una construcció dels nostres desitjos. Per a que això sigui veritat hem de construir les nostres vides, amb els nostres propis desitjos. Hem de ser aquella màquina imaginada.

Es tracta d’explicar de la millor manera possible, quin hauria de ser el nostre funcionament editorial. I això no és tot, vull dir-te que en base a aquest model de funcionament que proposem per a l’Editorial, es poden anar pensant els sistemes de previsió social per a tots els integrants del ‘Grupo Cero’ fora de l’Argentina.

Els meus plans, vull que per favor ho entenguis, no són ni desgavellats ni escandalosos ni megalomaníacs, són plans absolutament necessaris.

Tal i com jo ho veig com a mínim, a aquesta alçada dels esdeveniments, no es tracta d’un problema econòmic, ni meu ni de cap dels que habitem a Madrid, ni n’hi ha prou amb 500 o 1.000 o el que sigui, sinó que es tracta de la supervivència en “salut” de tot el moviment, també del grup Buenos Aires. Només un pacte, un clar projecte entre tots, una col·laboració permanent entre tots els membres visquin on visquin.

Una idea, una paraula, que ens permeti fundar allò del qual es tractava i estàvem preparats.

Entre tot l’embolic d’idees que tinc, crec que hem de fer alguna cosa primer, crear si no un hospital de salut materno infantil, almenys un petit equip de psicoprofilaxi nostre. Amb les connexions legals necessàries per poder dur endavant el tractament de les mares embarassades i el creixement dels primers anys del nen, totalment per professionals nostres. Entre els exemples immediats poder dir que 15 nens de menys de 6 anys i 10 a punt de néixer o nasquent, són nens suficients per al bon viure d’un bon pediatra i la seva família.

Les carns macerades,
                               els pits ensagnats,
les ànimes,
                 arrancades del seu lloc i llençades,
per sempre al buit.
Des de llavors aconsellem,
                                      mai més arrels,
mai més per a nosaltres,
                                      la il·lusió de tenir,

Portem amb nosaltres la mort,
                                           som humans.
la caricatura d’allò impronunciable.
                                                  Una guerra de les paraules,
contra la biologia,
                           contra la física moderna.

Som,
la gran alternativa,
                           el sexe contraatòmic.
La veritat,
                el símptoma perfecte.
                                                Sóc,
l’únic que no canvia,
                              passa la mort,
i no obstant,
                 em mantinc jove.
Passa la merda,
                    i encara,
                           mantinc els meus perfums,
el meu cul verge,
                     la meva dona indemne,
els passaports i l’amor,
                                 en regla.
Poeta des de sempre,
                           no vaig necessitar,
                                                   del meu cos per viure.
Als voraços reclams de la justícia,
li vaig anar donant paraules,
                                      sóc per això,
la única peça del sistema,
                                    completa.
El meu cos,
                         no existeix.

Som,
             els destapadors de clavegueres,
                                                               els ronyosos,
els darrers buscadors de polls,
                                              la riota,
els que emigràrem sense saber,
                                              els estrangers.

Som,
             amor meu,
                             la maror de merda,
                                                          contra l’antiguitat.
Els encarregats de tocar-li el cul,
                                         a l’enfant terrible,
a les belles i petites tacetes de porcellana,
i al teu gest de reina,
entre les més altres copes dels arbres.

“Tinc tensió, tinc apetits, fams de mil·lenis i, ara, hauran de conformar-me amb algun tros de formatge, excrescències d’alguna vaca pastora, o la mateixa vaca morta a garrotades i esquarterada damunt la taula, recordant vells rituals, on els homes es menjaven els uns als altres, i això era l’amor.
              Clavo sense pietat el meu ganivet contra el cor de la vaca, bramula, s’esquinça de passió enfront de l’assassí. Jo, amb precisió quirúrgica, separo grassa i nervis i li dóno a la meva estimada un bocí dels ovaris calcinats de la vaca.
              -Som lliures, em diu ella, mentre en el soroll de les seves dents tractant de doblegar les parts cremades de l’univers.
                Després, més lleugera, fent de tot miratge, una mentida, em diu amb facilitat:
              -En mi, hi viu una vaca magistral, que bramula i assassina tot el temps. A vegades, sembla adolorida, però res li importa, sap que ha nascut per ser assassinada a garrotades i, llavors, caga per tots costats i les flors embogides es mengen l’essencial de la merda i creixen acceleradament cap al futur.”

Un llibre de Miguel Oscar Menassa.
Per dur-se millor amb la seva parella en les festes
i en un o altre dia de treball

“Aquesta novel·la és un monument al desig, no a la seva satisfacció, i el desig no cap en motllos ni normes”.

Leopoldo de Luis

“Menassa fa de l’erotisme una veritable enciclopèdia de les relacions sexuals”.

Juan-Jacobo Bajarlía