INDI GRIS Nº 41 REVISTA UNIPERSONAL DE RECOL·LECCIÓ DE BROSSA

REVISTA UNIPERSONAL DE RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 41. ANY 2001 DIJOUS 8 DE MARÇ
FUSIONA - DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2001

NO SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I CATAL

INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI

Espanya renuncia a adoptar les mateixes mides que altres països contra la febre aftosa. Espera que es demostri que Anglaterra és bona, mentrestant el Ministre britànic d’agricultura, Nick Brown, va reconèixer ahir que no és possible contenir el brot d’aftosa, és a dir, no queda altre remei que exportar-lo.

Espanya troba mides contra l’aftosa anglesa però no pot fer res amb les vaques boges espanyoles.

Fa tornar a 24 equatorians però no té diners per als 24.000 que es van apuntar al projecte del Govern. Les inundacions arrosseguen virus i bactèries per tota Europa. Però Espanya va bé, al carrer Princesa s’ensorra un edifici de 3 pisos i els entesos diuen que va ser per la pluja.

A l’aeroport de Barajas els avions tenen fins a un dia de retard gràcies a la vaga de pilots, els pilots diuen que va ser per la pluja.

La pluja, la humitat que produeix és responsable del maltractament que quasi tots els homes del món civilitzat donen a les seves dones.

Les ovelletes per no ser menys que les vaques s’han posat malaltes elles també i els porcs sempre han sigut dolents.

Sense res natural per menjar l’home s’ha superat, s’ha fet autosuficient, menja la seva pròpia merda.

Jo estic pensant una espècie de pla de salut i previsió per a tots nosaltres a Madrid, ja que per als estrangers és difícil aconseguir aquestes coses de la salut i la seguretat.

Vull fer-te saber que la democràcia no existeix, tampoc a Espanya. Totes les lleis, i això passa al món sencer, només tenen en compte la voluntat dels poderosos.

I ser poderós és allò que em deies quan encara era un nen. Tenir diners, tenir prestigi. Mai tan reals les teves paraules en un país, Espanya, on per anar a inscriure un fill al registre civil, has de tenir compte bancari.

Jo, per ara, em vaig decidint a poc a poc a sotmetre’m a les lleis necessàries per poder viure. Tinc dos comptes, un en pessetes al Banc Meridional i un altre en dòlars al Banc de Financiació Industrial. Estic tramitant lentament la meva residència. Estic tractant d’adaptar-me bé a aquest país on m’ha tocat viure.

I adaptar-se mai és fàcil. Tothom té les seves pretensions i jo també tinc les meves.

Faré valdre el que crec els meus drets humans. Tot ho faré lentament, sóc quasi un home savi. Ja no tinc pressa per a res. Per ara sóc considerat per algunes persones com un dels millors escriptors vius, la resta m’imagino, vindrà sol.

P.D. : El meu proper llibre tindrà 350 pàgines què te’n sembla, pare? em vaig apropant al gran llibre que tu sempre vas voler que escrigués.

Doncs bé, els miratges sotgen i qui no pateix perquè té, patirà perquè no sap i res no és millor.

El mateix estiu furiós em recorda el mar. Escriure sempre és un desafiament, sempre una posada en escena desesperada. Un acte en tots els casos, humà.

Petites cartes, petits escrits, els meus estimats poemes,van construint un gran llibre que durà el nom de ‘GRUPO CERO, ESE IMPOSIBLE Y PSICOANÁLISIS DEL LÍDER’.

Unes 300 pàgines, tractant de donar compte d’una nova combinació, per a la qual encara —com diu l’escriptor— no estem preparats ni tan sols nosaltres mateixos,

El llibre comença amb una introducció d’unes 100 pàgines, les primeres paraules de la qual són del 10 d’agost de 1977.

A pocs dies de la meva segona arribada a Madrid,
                                                                               tot va bé.
Estic content, sento que he acabat la meva millor obra,
                                                                                     ‘Salto Mortal’,
un llibre on el poeta aconsegueix poetitzar el més estúpid,
                                                                 el més banal, el que tots coneixem.
A poc a poc ho aconseguirem,
                                               certs valors ètics,
saltaran pels aires.

Com veus, un bon començament, una manera de dir que tot el que ens passa és la nostra vida.

I ho he de confessar, la meva escriptura es va aturar durant una hora. Vaig caminar per la casa, vaig menjar de l’amor les fruites madures del capvespre, vaig envellir amb el sol en la seva perfecta decadència i, abans de tornar, vaig besar els llavis entreoberts de la plenitud.

Escriure-us és quelcom que no sé fer. És nou per a mi, és veritablement revolucionari entre nosaltres, ja que com tots sabem el reprimit en el nostre moviment, es digui el que es digui, és l’heterosexualitat.

Un home, una dona, haurien de ser com diu el poeta un caire d’un abisme irreprotxable, un home i una dona haurien de ser això que són.

I això no és, com es creu, una cosa natural. Vago entre els estels i recorro sense pietat els records, cerco un pacte social entre nosaltres i no el trobo, cerco una armonia entre les nostres paraules i em trobo una altra vegada escapçat, sense saber què dir, sense saber a qui he he de dir el que encara no sé.

Algú de nosaltres va dir alguna vegada que en veritat tot era l’alegria de la fundació i bé, jo em dic: per què si un home pot no poden tots? per què, si quasi tots els homes poden no poden totes les dones? I em pregunto i parlo sol als matins i em dic que amb algunes reflexions que tinc fetes sobre la passivitat, la contemplació i l’enveja no n’hi ha prou per explicar el que jo crec que és un fenòmen.

Intentant donar curs a la meva megalomania us dic que estem davant l’oportunitat de poder, si no tots, ja que cap forma de vida ha d’arribar a l’absolut, almenys que tots ho desitgin.

Explico, una espècie de segona fundació, o el que se’ns ha donat en anomenar, la Primera Internacional del ‘Grupo Cero’.

“Tinc tensió, tinc apetits, fams de mil·lenis i, ara, hauran de conformar-me amb algun tros de formatge, excrescències d’alguna vaca pastora, o la mateixa vaca morta a garrotades i esquarterada damunt la taula, recordant vells rituals, on els homes es menjaven els uns als altres, i això era l’amor.
              Clavo sense pietat el meu ganivet contra el cor de la vaca, bramula, s’esquinça de passió enfront de l’assassí. Jo, amb precisió quirúrgica, separo grassa i nervis i li dóno a la meva estimada un bocí dels ovaris calcinats de la vaca.
              -Som lliures, em diu ella, mentre en el soroll de les seves dents tractant de doblegar les parts cremades de l’univers.
                Després, més lleugera, fent de tot miratge, una mentida, em diu amb facilitat:
              -En mi, hi viu una vaca magistral, que bramula i assassina tot el temps. A vegades, sembla adolorida, però res li importa, sap que ha nascut per ser assassinada a garrotades i, llavors, caga per tots costats i les flors embogides es mengen l’essencial de la merda i creixen acceleradament cap al futur.”

Un llibre de Miguel Oscar Menassa.
Per dur-se millor amb la seva parella en les festes
i en un o altre dia de treball

“Aquesta novel·la és un monument al desig, no a la seva satisfacció, i el desig no cap en motllos ni normes”.

Leopoldo de Luis

“Menassa fa de l’erotisme una veritable enciclopèdia de les relacions sexuals”.

Juan-Jacobo Bajarlía