INDI GRIS Nº 40 REVISTA UNIPERSONAL DE RECOL·LECCIÓ DE BROSSA

REVISTA UNIPERSONAL DE RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 40. ANY 2001 DIJOUS 1 DE MARÇ
FUSIONA - DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2001

NO SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I CATAL

INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI

Tota la premsa europea es fa ressò dels perills, en alguns casos mortals i de característiques epidèmiques, per a tots els habitants del món i sobretot per a tots els habitants d’Europa, que comporten els actes delictius comesos per Anglaterra.

A-     Va vendre pinso prohibit a 116 països.
B-      Va exportar sang infectada a 56 països.
C-      Va exportar vaques boges a tot el món.
D-      En aquest mateix moment està exportant l’aftosa.
         Ahir van arribar a Espanya des d’Anglaterra 516 “peces” infectades.

Estimat: La combinació és una combinació d’unitats complexes, en tant nosaltres érem homes habitats, el nostre gaudi poblat, les nostres manies, grupals.

Combinació complexa on el sexe i la mort no són més que posicions relatives a la mateixa complexa combinació i no, com es creu, que entre el sexe mut i el sexe parlant, s’instal·la la mort com a diferència i que en aquest esclat, entre les llums i les ombres, es determina el complexe.

A mi també m’agradaria parlar amb tu personalment, el que no sé en absolut és quan tindrà lloc el desviament que em dugui a buenos Aires, a xerrar amb tu. Tu saps de les meves passions.

No he rellegit encara el que està escrit, però això no em sona a una bona carta, sobretot tenint en compte que al començar a escriure-la la vaig començar amb el ferm propòsit de poder explicar-t’ho tot ben claret, com veiem la bona voluntat no existeix.

I si bé tinc en la meva manera, maneres orientals, crec que de qualsevol manera el que desitjo és una trobada de tots els grans, a Madrid.

En aquest temps he après també a llegir els nostres textos i a deixar-me modificar per ells, com tantes vegades m’he deixat modificar per qualsevol altre text. En aquest temps he après el que no havia d’haver après, he après per exemple que la paraula escrita modifica a les persones, a les societats, als estats. I aquests descobriments són masses descobriments per un home quasi solitari. He pogut veure com l’envelliment cel·lular és, avui per avui, acceptar estúpidament, una a una, les lleis imposades pels sistemes en vigència.

Amb tants anys al teu costat, vam aprendre que la mort no existeix perquè també ella pot ser ambientada per a l’amor, però l’amor, ho sabem, tampoc existeix perquè pot ser ambientat per a la mort. I per tancar aquesta boja carta, i esperant que hagis entès que si existeixen les relacions intersubjectives, el que deixa d’existir són els sentiments.

XI CONGRÉS INTERNACIONAL ‘GRUPO CERO’
PSICOANÀLISI I MEDICINA
—Segona Trobada—
FEBRER 2001

Quan feia 18 anys, a l’any 1958, fa exactament 42 anys, vaig començar la meva carrera de medicina i a les poques setmanes el meu tractament psicoanalític. A aquesta edat ja coneixia l’amor, havia escrit el meu primer poema i havia cobrat el meu primer salari feia cinc anys.

M’alegra poder dir que aquestes paraules m’han acompanyat els darrers 42 anys: Poesia, Psicoanàlisi, Medicina,

Treball, Amor. Vull dir que aquestes cinc paraules van obrir totes les meves portes i van construir tots els meus límits. Les combinacions d’aquestes paraules produeixen, a diari, el meu desig i ho sé, encara que teòricament, el nuament final d’aquestes paraules produirà la meva mort.

I ara, donant un primer pas fora de mi, acceptaré com tot el món, conegut, accepta, que l’home actual no pot viure sense poesia, sense amor, sense treball; llavors només ens faltaria demostrar perquè la Psicoanàlisi i la Medicina, són importants per a la vida de l’home.

I ja estaríem inaugurant el XI Congrés del ‘Grupo Cero’ que, per segona vegada consecutiva, vol treballar l’esdevenir d’una Medicina que pugui incorporar la Psicoanàlisi com un dels seus més eficaços instruments terapèutics, per a un sens fi, i no exagero quan dic un sens fi, d’enfermetats que només la teoria psicoanalítica pot explicar la manera en que es produeixen i que, per tant, només la teoria psicoanalítica produirà la manera en que es curen.

I no volem que la Medicina es torni psicoanalítica, com ambicionen fins els mitjans de difusió, perquè d’ànima, encara que pobre, en tenim tots i, a més, ens agradaria que la Medicina es quedés allà on és Medicina, que el bé que li ha fet a la humanitat no té parangó però pensem, senzillament, que no totes les enfermetats penrtanyen a la Medicina. Això ambicionem, que les enfermetats l’etipatogènia de les quals, llur i desenvolupament i possible tractament i cura depenguin dels processos inconscients, pertanyin a la Psicoanàlisi.

I si algú, per engrandir la cosa, em digués que els pacients que estan a punt de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica també ténen processos inconscients i les mares quan donen de mamar i els reumàtics que només es queixen quan treballen o fan l’amor, també ténen processos inconscients, jo els diria, amb tranquil·litat perquè ho tinc estudiat:

Construïm amb la nostra feina una consulta de psicoanàlisi a les sales de cirurgia, a les sales de parts, als ambulatoris, a les sales de pediatria, una consulta psicoanalítica a prop de casa nostra per tal de què els familiars i amics que pateixin aquestes malalties que cura la psicoanàlisi comencin, sense més dilació, un tractament psicoanalític.

El jove metge pot arribar a competir amb el psicoanalista, tot i saber que en aquest cas especial el medicament apropiat és una psicoanàlisi, no deriva el pacient al psicoanalista.

A aquest jove metge mai se li havia acudit abans competir amb els grans laboratoris que produïen els medicaments que curaven algunes enfermetats, sobretot quan ell encertava amb el diagnòstic.

Hi ha joves practicants de psicoanàlisi que pensen que el que no poden ells, ho pot el seu psicoanalista i el que no pot el seu psicoanalista ho pot la psicaoanàlisi. Ara hauran d’aprendre amb la mateixa intensitat, que hi ha coses que tampoc pot la psicoanàlisi.

El jove metge ha après alguna cosa: No es tracta de que tots tinguem una ànima que desconeixem sinó que això que l’home desconeix és responsable directe de determinades enfermetats.

Els complexes afectes inconscients són capaços de produir, sense ajuda de cap altre element patògen, enfermetats corporals que poden dur a la mort.

El jove psicoanalista ha perdut la fe. Els desitjos, encara inconscients, moren amb l’home.

Hi ha enfermetats, hi ha còsmiques catàstrofes que no necessiten ni un gram del psíquic per matar.

Hi ha fams que no cesssen ni dient-les, hi ha guerres on no serveixen els tractats de pau.

Hi ha presons sinistres que esperen al qui parla i amors que al dir-los ens maten per amor.

Desitjo que durante el Congrés que dóno per obert poguem conversar, parlar de les paraules.

T’ocultes,
sé que t’ocultes entre les teves fragàncies,
entre els teus ressentiments,
opucle del mar.

Aquàtica flor,
herba sota terra i sota l’aigua,
i encara,
més profunda.
T’estimo.

“Monólogo entre la vaca
y el moribundo”
un llibre de Miguel Oscar Menassa

              “Tinc tensió, tinc apetits, fams de mil·lenis i, ara, hauran de conformar-me amb algun tros de formatge, excrescències d’alguna vaca pastora, o la mateixa vaca morta a garrotades i esquarterada damunt la taula, recordant vells rituals, on els homes es menjaven els uns als altres, i això era l’amor.
             Clavo sense pietat el meu ganivet contra el cor de la vaca, bramula, s’esquinça de passió enfront de l’assassí. Jo, amb precisió quirúrgica, separo grassa i nervis i li dóno a la meva estimada un bocí dels ovaris calcinats de la vaca.
              -Som lliures, em diu ella, mentre en el soroll de les seves dents tractant de doblegar les parts cremades de l’univers.
Després, més lleugera, fent de tot miratge, una mentida, em diu amb facilitat:
              -En mi, hi viu una vaca magistral, que bramula i assassina tot el temps. A vegades, sembla adolorida, però res li importa, sap que ha nascut per ser assassinada a garrotades i, llavors, caga per tots costats i les flors embogides es mengen l’essencial de la merda i creixen acceleradament cap al futur.”

Un llibre de Miguel Oscar Menassa.
Per durse millor amb la seva parella en les festes
i en un o altre dia de treball

“Aquesta novel·la és un monument al desig, no a la seva satisfacció, i el desig no cap en motllos ni normes”.

Leopoldo de Luis

“Menassa fa de l’erotisme una veritable enciclopèdia de les relacions sexuals”.

Juan-Jacobo Bajarlía