INDI GRIS Nº 39 REVISTA UNIPERSONAL DE RECOL·LECCIÓ DE BROSSA

REVISTA UNIPERSONAL DE RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 39. ANY 2001 DIJOUS 22 DE FEBRER
FUSIONA - DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2001

NO SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I CATAL

INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI

Sempre vaig pensar que em tocaria viure el que visc i, alhora, mai vaig pensar que em tocaria viure el que visc.

Fins que vaig topar, una nit, amb la poesia
me la passava volant d’un costat cap a l’altre
segons el caprici de les meves tendres estimades
que de l’amor, només sabien fer l’amor.

La Poesia em va dir amb solvència
per viure, un home, no necessita volar
i menys encara d’un costat a l’altre darrera la seva estimada.
Un home ha de tenir els peus a l’alçada dels peus.

L’ànima a l’abast d’una breu carícia,
el sol sobre la terra a l’hora del sol,
el cos i la paraula com rius disponibles
i a la nit algun somni, una història d’amor.

Un home té totes les seves esperances en l’home
un home té com a bandera la llibertat.
Li dóna aigua a l’assedegat i lluita per un tros de pa
i estima, fa com que estima però no sap estimar.

Un home, va dir la Poesia, amb severitat
un home sap que morirà i no li importa.
Sap que more quan escriu i no obstant, escriu.
Sap que cada amor el mata i, no obstant, s’enamora.

Un home, li vaig dir, ambiciona volar
i encara que no pugui no li importa.
Ambiciona volar, estima la il·lusió de volar.
Sentir en aquest instant que algun dia...

Un home, poesia, és capaç de matar,
és capaç de menjar-se el cor estimat,
treure’s de la boca amb fàstic un bes d’amor
i estimar, dels seus captius amants, els diners.

També una tarda qualsevol un home
es deixa acariciar per una brisa, un aire,
un sentiment el frapa al pit
i el pobre home caient s’enamora.

I fa com si tingués sang a les venes
i salta i corre i s’acaricia amb frenesí
i vol entregar-se, totalment, per amor
i, allà, ve la policia i l’empresonen.

Em segueixes, poesia, de l’home parlem.
És capaç de morir per ideals falsos
capaç de fer la guerra per quasi res
deixar morir la seva altra meitat, en silenci.

Es posa al centre del volcà i el desafia.
Vol travessar els oceans amb el seu cos,
tocar la immensitat, el cel amb els seus versos
foradar el ventre de la muntanya, la pedra.

L’home vol arribar amb els seus batecs
al centre desconegut de la terra.
a la vida íntima de tots els seus amants,
vol arribar, al cor de les coses.

I s’enamora, poesia.
i es podreix com una flor al sol
quan algú es more o l’abandona.

A punt de resoldre’s algunes qüestions al nostre favor em permeto pensar les properes quatre dècades, de les quals n’utilitzaré una completa per la pintura, també, la pintura en general i en deixaré tres per gaudir del produït. La poesia estarà tot el temps al meu costat.

M’hagués agradat enviar-te unes flors, però és l’estiu i no disposo de molts diners els estius.

Al setembre faig 40 anys, veus, sembla mentida que el sec boig faci quaranta anys.

Ahir em vaig tallar la barba, però aquesta vegada em vaig deixar el bigot, això ja t’ho vaig dir, però t’hauria d’enviar una foto. Hi ha dies que no tinc ni una sola arruga al rostre.

Quan m’adoni perquè em costa tanta feina escriure, per fi, escriuré un gran llibre.

CERO 2000, el llibre que vaig acabar de muntar fa pocs dies, és un gran llibre. Al llegir-lo m’emociona que hagi sigut jo qui va escriure paraules tan maques, però també sento al llegir-lo, que un poeta que va escriure això als 40 anys, encara no ho ha donat tot de si.

El llibre en qüestió és una vegada més un llibre de poesia. 230 pàgines intenses, on la poesia assoleix nivells del sublim, ja ho veuràs. Un llibre insolent de saviesa. Estic content amb aquest llibre. Ara hauré de patir per la seva publicació ja que aquest és el meu desig.

Si em veiessis en aquest moment, t’agradaria veure’m. Amb la pell mig bruna a la meitat de les meves vacances. Net, alt, jove com si encara em quedés tot per fer. Amb un tractament casolà de vacances he aconseguit guanyar uns kilos, que donen a la meva vivacitat de sempre un aspecte saludable. El tractament consisteix, en uns breus minuts de gimnàs (treballo en això amb una gran concentració amb el que 10 minuts equivalen gairebé a dues hores d’exercicis intensos). Bec varis sucs de taronges per dia i més de mig litre de llet per dia. La resta del temps menjar (sense discriminació de gustos), follar (sense discriminació de raça) i rellegir alguns escrits. Aquests petits canvis a la meva manera de ser quotidiana han dut la meva salut a un punt òptim. Crec que pel que fa referència a la salut, aquest estiu estic tractant de reemplaçar en la mida del possible el tabac per l’herba. Hi ha dies que a consegueixo bastant, sobretot quan em quedo tot el dia a casa, amb 4 ó 5 cigarrets de tabac m’arriba aquests dies, la resta de l’ansietat oral la controlo fumant herba o llegint que també és un ritual d’incorporació.

Em pregunto si algun dia ens tornarem a veure. A bategar junts l’emoció d’una cosa ben feta.

Cants de mandrosos follets no fan altra cosa que recordar-me obstinadament el meu passat.

La meva petita infantesa, la meva joventut. Aquells patis. Aquests ulls teus mirant l’univers.

Madrid és com una petita ciutat de província a la vora del mar. I d’això últim, et diré, ningú se n’adona.

La gent al meu voltant està convençuda que vivim en una gran ciutat. Jo em deixo dur per la corrent, també n’he de saber, d’això. No obstant, la corrent no em tracta del tot bé. Em deixaré arrossegar un temps més, després, m’imagino, una vegada més la soletat.

Aquesta quietud de les paraules, aquesta quietut que té l’escriptura. Escriure’t té l’encant particular d’estar escrivint-li a un familiar.

En aquestes llunyanes terres on visc ara, sentir-se familiar d’algú és molt difícil. Hi ha dies, t’ho juro, on cada un creu que es sosté a si mateix. Un paradís misteriós on les abelles es mengen la mel, que fabrica Déu.

Com t’adonaràs, sóc un artista. Una mena de refinament, en la soletat, en la misèria. Aliè al ritme del meu cor, vaig al compàs de les palpitacions de l’univers.

El poeta no només és aliè a si mateix, sinó que és aliè a aquell altre aliè que l’anomena.

Tot era gegant per a la meva petita veu. Era el petit poeta miserable i els transeünts m’escupien al rostre i fugien, com si al meu rostre hi hagués niat la maldat. Sóc el darrer tros de carn del segle. I ningú em va escoltar.

Divago, els diumenges al matí divago, lentament, i ningú em paga per aquest divagar.

“Monólogo entre la vaca
y el moribundo”
un llibre de Miguel Oscar Menassa

              “Tinc tensió, tinc apetits, fams de mil·lenis i, ara, hauran de conformar-me amb algun tros de formatge, excrescències d’alguna vaca pastora, o la mateixa vaca morta a garrotades i esquarterada damunt la taula, recordant vells rituals, on els homes es menjaven els uns als altres, i això era l’amor.
             Clavo sense pietat el meu ganivet contra el cor de la vaca, bramula, s’esquinça de passió enfront de l’assassí. Jo, amb precisió quirúrgica, separo grassa i nervis i li dóno a la meva estimada un bocí dels ovaris calcinats de la vaca.
              -Som lliures, em diu ella, mentre en el soroll de les seves dents tractant de doblegar les parts cremades de l’univers.
Després, més lleugera, fent de tot miratge, una mentida, em diu amb facilitat:
              -En mi, hi viu una vaca magistral, que bramula i assassina tot el temps. A vegades, sembla adolorida, però res li importa, sap que ha nascut per ser assassinada a garrotades i, llavors, caga per tots costats i les flors embogides es mengen l’essencial de la merda i creixen acceleradament cap al futur.”

Un llibre de Miguel Oscar Menassa.
Per durse millor amb la seva parella en les festes
i en un o altre dia de treball

“Aquesta novel·la és un monument al desig, no a la seva satisfacció, i el desig no cap en motllos ni normes”.

Leopoldo de Luis

“Menassa fa de l’erotisme una veritable enciclopèdia de les relacions sexuals”.

Juan-Jacobo Bajarlía