INDI GRIS

REVISTA UNIPERSONAL DE RECOLECCIÓ DE BROSSA
38. ANY 2001 DIJOUS  15 DE FEBRER 
FUSIONA - DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2001

NO SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I
CATAL

INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI

Indio Gris


 INDI GRIS Nº 38

1

13 DE FEBRER DE 1980, MADRID.

Estimada:

Ahir vaig ensobrar, jo mateix, per a tu, el número de febrer, que ens va sortir genial i els números 5 i 6 que no havies rebut.

Entre el número de gener, on la poesia va demanar la seva llibertat i d’aquesta manera vam tenir diversos inconvenients i alguns d’ells tan greus que vaig arribar a pensar (i sóc l’únic que està en condicions de pensar això) que hauríem de deixar de publicar la revista, i jo, com et podràs imaginar, gairebé em moro.

L’impressor va dir amb fermesa: “O em paguen, com a mínim 1.200.000 pessetes (un porcentatge del deute) o no hi ha més revista”. T’imagines? ens vam tornar tots bojos i, com sabem, els bojos no sempre resolen bé la realitat. Jo estava malament, sense idees fins que em vaig adonar que jo era un treballador i, llavors, vaig decidir vendre la meva feina futura i vaig fregar amb aquest gest l’olor de l’esclavitud. Vaig tenir contradiccions, quan em van donar el taló, camí de l’Editorial, el vaig perdre i, altra vegada, quasi em torno boig.

L’endemà es va arreglar tot i és per això que et puc enviar el número de febrer.

De qualsevol manera, ho he de reconèixer, no tot és furia, hi ha alguns sons.

En la soletat de la meva habitació mentre ella dormia o donava de mamar, al mes de gener, he escrit els millors poemes de ma vida. Al número de març hi publico un d’aquests poemes.

L’altra cosa que m’està passat és que em sento molt més jove que mesos anteriors, sense saber ben bé perquè.

Un home de 40 anys és un home madur però, també, és un home jove. Hi hagué escriptors que començaren a escriure al fer 40 anys. En una paraula, em sento molt jove i la realitat m’ajuda per això.

El meu fill Jorge Fabián és un nen molt petitet i, encara, pren el pit i, això és meravellós però, això, també em passava quan jo era jove i si a un li passen les mateixes coses que quan era jove, és jove.

Una amiga de Màlaga va dur a casa unes herbes amb la mateixa olor de Buenos Aires i això, a mi, em passava quan era jove. I l’olor, magnífica olor, pobla ma vida de fantasmes i passions i camino tot el dia amb desitjos infinits d’estimar i això em passava quan era jove.

La meva realitat, com veuràs, en lloc de dur-me, com a tots els homes cap a la vellesa, em duu cap al rejoveniment i, això és un èxit. Si vull viure 200 anys és bo que als quaranta em segueixin passant les mateixes coses que als 20 anys. I la realitat, encara, fa més coses perquè jo em senti jove. El llibre ‘SALTO MORTAL’, totalment traduït al francès, és el meu primer llibre en francès i el meu primer llbre, a mi, em va passar quan tenia 20 anys.

2

23 de març de 1981, Madrid.

Estimada:

En realitat no sé com em vaig anar transformant en un home solitari. Vaig perdent a poc a poc els desitjos d’escriure cartes i de parlar amb les persones. De cavil·lació en cavil·lació, d’error en error, no trobo amb qui desviar el meu destí en una conversa.

Tinc no obstant algunes esperances, per exemple, si segueixo treballant com des de fa dos mesos, en dos o tres anys solucionaria els meus problemes econòmics i els de la meva gran família. Si segueixo treballant, segurament d’aquí 6 mesos publicaria uns apunts de psicoanàlisi d’unes classes que estic donant els dijous des de fa tres dijous. Si aconsegueixo que alguna dona s’enamori de mi aquest any, potser, aconsegueixi publicar un petit llibre de poesies (no el que a mi m’agradaria publicar, però val més això que res).

La setmana passada vaig anar a renovar el meu passaport, espero poder fer els següents tràmits per nacionalitzar-me, tràmits que he començaat unes deu vegades i mai he pogut acabar.

La meva situació real empitjora però, he de dir-ho, en la mida que empitjora la meva realitat, guanyo prestigi.

Els europeus són ben rars. Qui sap quan acabaré d’entendre com són.

Una de les corrents d’opinió sobre els argentins a Espanya és que fa tres anys hi havia 500.000 argentins a Espanya i que ara només en queden 15.000. Si aquesta corrent d’opinió tingués quelcom a veure amb la veritat vol dir que d’alguna manera jo estic entre els pocs que van passar els examens, però encara no sé quin és el premi. Premi que m’ha de ser atorgat, ja que no només m’he quedat sinó que he fundat tres o quatre institucions que, amb el temps, imagino em seran reconegudes.

És veritat també que mai he rebut cap estímul afectiu important per seguir fent, però alguna cosa he seguit fent, no obstant.

El meu pensament és un pensament modern, la meva vida no, en aquesta contradicció rau el símptoma. Me n’adono que utilitzo en el meu vocabulari unes 500 paraules més que el comú de la gent, però a vegades i a pesar de tanta riquesa, no tinc diners per menjar i això en cap cas no és una metàfora. Quan llegeixo la meva poesia inèdita, sento que ningú encara ha escrit així sobre aquestes coses i, no obstant, no sé o no puc fer res amb aquest tresor.

3

10 d’abril de 1980, Madrid.

Estimada:

Vaig estar per Setmana Santa a la Segona Setmana d’Estudis Sexològics d’Euskadi, a la ciutat de Vitòria al País Basc.

I el que et vull explicar és que el dia que em va tocar exposar, vaig dur a la poesia al lloc on mai ningú l’havia dut. Vaig començar amb unes paraules de Rimbaud i després vaig dir que la dona no era subjecte ni de la història, ni del sistema inconscient, sinó subjecte de la Poesia. I que per explicar tan revolucionària concepció de la dona, utilitzaria un llenguatge a no pugués ser entès pels poderosos i que aquest llenguatge no era altre que el de la poesia i allà, a 250 persones esperant les novetats de Menassa sobre la sexualitat femenina, els vaig clavar tres poemes pel cap que es diuen: L’AMOR, LA DONA POESIA DE FOC i LA BOGERIA i, després de llgir el darrer vers, vaig dir: Queda obert el col·loqui. I t’ho dic, va ser genial.

 L’AMOR

Recordo
el teu ventre de pantera
destrossat.
Les meves dents.
Les meves urpes
fetes cendres en el meu rostre.
La teva ferocitat perfecta detinguda
en la meva bellesa perfecta.

Recordo l’agut violí
entre les teves cames
sexe desesperat
intentat
els sons del cel
tensant infinitament
fins no poder més
el teu cos en l’espai
per arribar
a les vores de la meva veu.

Jo cantava
com si fos natural
en l’home cantar.

Escorcollar allò sublim
i la teva música
alta com els cims
que neixen
per damunt dels cims
neu dolorosa i eterna
la teva música
es detenia per caure
simfonia final
esquarterada bruscament
empassada pel tremolor
del meu cant.

Jo tocava el tambor
i la tornava boja.
Quan es tornava boja
i no li importava
ja la música
es perfumava per a mi
i conversàvem
del difícil que és cantar.

Bevíem alcohols
bevíem alcohols i fumàvem
lentament les nostres misèries.

Ella em deia i jo li deia:

Vull inundar
amb la meva bogeria l’univers.

I més enllà, què faràs?
després de l’univers.

Ella es quedava en silenci
i jo li deia:
Aquest matí et va fer mal jugar
a veure qui arribava més alt
amb el seu cant.
Li acarono el front i li dic
ni t’he arribat a guanyar
vas deixar de jugar al sublim
espantada pel tremolor
d’aquests tambors de la selva,
sonant en ple cel.

Ella feia una ganyota
i jo em quedava en silenci.

El vent fregava
lleument els nostres cabells
i cap dels dos coneixia el desenllaç.

Quan no sabíem què fer
fumàvem
i era divertit quan fumàvem
veure com el fum
formava al seu voltant,
primes columnes de cristall
vares finíssimes
de vímet i de vori
perquè el seu cos
tingués aquesta presència
il·luminada i cantaire
i alhora aquesta llunyania.

Ella em deia i jo fumava,
perquè no faltés el fum
en la construcció de la seva grandesa.

Quan fumem
et poses com un idiota,
no fas res més que mirar-me
i m’avergonyeixo
i vull escoltar
l’esclat del meu desig
i et veig allà
tan callat en els teus ulls
i sóc atrapada
pel lleu murmuri dels teus versos
com quan jugàvem aquest matí
al sublim i no ho puc creure.

Diga’m, qui ets?
la calma del vímet
o la bellesa del vori.
Oragutan sense veu
o cristal·lí
cant inoblidable.
I s’agafava el cap
amb les dues mans
i es capbussava en mi
com en el mar
cridant
cloïssa delirant
no puc més.

Es retorcia en el meu ventre,
buscant peix company
divinitat marítima
que li mostrés
els secrets del mar.

S’alimentava amb el meu semen
i a estones
aixecava el cap per dir:
Tot és bonic. Gràcies.

Jo
anava sortint del meu sopor
com podia.
Ella
arrupida petita
grandiosa al meu ventre.
La seva bellesa perfecta
detinguda
en la meva ferocitat perfecta.

Jo li deia
mentre ella agonitzava:
Ara que estàs morta
vull que ballis com ballen
els peixos al mar
les nits que allò poètic
envaeix les seves entranyes.

Ara que estàs morta
vull que ballis per a mi
una dansa d’amor
i res de vols nocturns
avui
ens quedarem
a dormir a casa. 

La sacsejo
per a què obri els ulls
la tiro contra el sostre
de l’habitació
i ella
cau vàries vegades
pesadament a terra.
S’ha acabat el joc
em dic
ella està morta.

I començo a buscar
amb la meva boca al seu cos,
el diamant perdut.
I els seus moviments
tornen a ser com de camèlies
i davant la meva sorpresa udola
i en aquest udol
toca els confins del cel
i aquesta vegada ho sé
no hi haurà poema
que contingui aquest crit.

Quan tornava,
despentinada i malparada
em deia:
Ets un ximple
em veies volar i ni tan sols
intentaves atrapar-me.
Així qualsevol vola alt.
Quan volava,
et veia sobre el llit esperant-me
i cada vegada més alt
em tornava més boja.
Immensitat aprop del cel
en aquesta soletat més que gaudir,
l’espant es lligava als meus ulls
i vaig aterrar ràpidament
i ara et prometo
volar sempre amb tu
i en aquest gest
una vegada més
moria.

4

ANTICIPANT
LA REALITAT


indio gris