INDI GRIS Nº 37 REVISTA UNIPERSONAL DE RECOL·LECCIÓ DE BROSSA

Cansat d’esperar grans esdeveniments he començat a produir grans esdeveniments.

Avui amb alguns companys hem reservat dos locals al carrer Princesa, a 50 metres de la Plaça Espanya, a Madrid. Un local per l’Editorial ‘Grupo Cero’ i llibreria i un altre local per l’Escola de Psicoanàlisi ‘Grupo Cero’ i la galeria d’art MOMGALLERY.

Ja sóc gran, ara he de suportar el creixement de tot el del meu voltant o no hi haurà més creixement per a mi. Ajudar al pròxim, en aquest cas, és una qüestió egoïsta: T’ajudo a créixer perquè el teu creixement és la possibilitat del meu creixement.

Jo semblava pervers, ella semblava normal. Espero que quan jo sigui normal ella no es transformi en una estúpida.

Quan ella era perversa, jo no existia però era el seu únic amor. Ara quan esdevingui normal hauré de suportar que el seu únic amor sigui una dona.

Si ho suporto seré un home per a ella, deia el candidat a l’amor i en un segle sencer no va aconseguir res.

I si algú no li permet estimar a una dona (com passa en la majoria dels matrimonis actuals) estimen a la seva mare amb el qual les coses es compliquen. El candidat, ara, no només és una dona, el paper que li toca jugar l’ha envellit.

Si puc imaginar-ho puc fer-ho possible.
M’imagino unes vacances sense drogues conscients. 15 dies, 2 mesos, una dècada.

He de deixar que s’ennuvoli el món, si li toca ennuvolar-se.
Jo he construït el meu propi sol: sóc un grup.

I ara vindran alguns a preguntar-me perquè no els deixo participar i jo els hauré de contestar que en un grup no es pot participar, o millor dit, la manera de participar en un grup és ser un grup.

Aquest any es compleixen 40 anys de la meva primera publicació: PETITA HISTÒRIA, el 1961, a Buenos Aires. Aquest any es compleixen 30 anys del PRIMER MANIFEST DEL ‘GRUPO CERO’, el 1971, a Buenos Aires. Aquest any 2001 es compleixen 20 anys de la fundació de l’ESCOLA DE PSICOANÀLISI, el 1981, a Madrid.

I no realitzarem moltes festes, la nostra manera de celebrar consistirà, ja ho hem decidit, en comprar-nos una seu a no més de 100 metres de la Plaça d’Espanya, on pugui funcionar:
L’Escola de Psicoanàlisi ‘Grupo Cero’
L’Editorial ‘Grupo Cero’
El departament de Clínica Psicoanalítica
L’Escola de Poesia ‘Grupo Cero’
L’Associació Aula de Poesia i Psicoanàlisi
La Llibreria ‘Grupo Cero’
La galeria d’art Momgallery
El departament de computació. El Servidor ‘Grupo Cero’.
La Redacció de les ‘2001 Noches’ i d’Extensió Universitària
Taller de Pintura i Taller de Poesia.

Uns 300 milions de pessetes, que no tenim, a pagar en 20 anys. En aquesta època jo tindré 80 anys i el món serà un altre.

Hem decidit a les festes: comprar un totxo,plantar un arbre, hissar una bandera:

Grupo Cero’ Poesia i Psicoanàlisi perquè aquest ha sigut el nostre pa els darrers 40 anys.

No sigui estúpid, Menassa, Vostè ja va escriure, no faci res més. Ara ensenyi a viure, visqui.

Arrenca’m la vista, estimada, li vaig dir sense mirar-la
i ella, acostumada a les meves paraules, va baixar el teló.
Quedàrem, al besar-nos, d’aquest costat del món,
sense veure el que passava, sense mostrar el que fèiem.

Torna’m la vista, estimada, li vaig dir sense mirar-la
i ella, acostumada a les meves paraules, va pujar el teló.
Quedem, al besar-nos, d’aquest costat del món,
ho vàrem veure i ho vàrem mostrar tot, però tot era igual.

Deixa’m com estic, no toquis el meu deliri.
Alguna cosa et dóno estimant-te i ningú se n’adona.
Alguna cosa em guardo per a mi de l’amor però no sento res.
No som nàufrags perduts, encara no hem partit.

Encara, estimada, ningú no ha arribat al port
i a l’arribar no hi haurà barca esperant-nos.
Tan sols la broma de la vora espera,
sense novetat, sense món, tornem a la pàgina.

Jo vam ser cecs, ja vam ser vidents,
ja vam donar de beure a qui no estimava l’aigua,
ens vam assentar a menjar a la taula dels dejunadors
i un llit buit d’amor el vam omplir de llàgrimes.

Ja vam ser la llum que no s’encén
encara que de sobte aparegui Aladí.
Ja vam ser els condemnats de la terra
i el dolor de qui res té per a si.

Som com els arbres perennes
que una vegada plantats no deixen de créixer;
més enllà dels sols, del vent, de les pluges,
més enllà dels temps, de l’amor, de la mort.

“Monólogo entre la vaca
y el moribundo”
un llibre de Miguel Oscar Menassa

              “Tinc tensió, tinc apetits, fams de mil·lenis i, ara, hauran de conformar-me amb algun tros de formatge, excrescències d’alguna vaca pastora, o la mateixa vaca morta a garrotades i esquarterada damunt la taula, recordant vells rituals, on els homes es menjaven els uns als altres, i això era l’amor.
             Clavo sense pietat el meu ganivet contra el cor de la vaca, bramula, s’esquinça de passió enfront de l’assassí. Jo, amb precisió quirúrgica, separo grassa i nervis i li dóno a la meva estimada un bocí dels ovaris calcinats de la vaca.
              -Som lliures, em diu ella, mentre en el soroll de les seves dents tractant de doblegar les parts cremades de l’univers.
Després, més lleugera, fent de tot miratge, una mentida, em diu amb facilitat:
              -En mi, hi viu una vaca magistral, que bramula i assassina tot el temps. A vegades, sembla adolorida, però res li importa, sap que ha nascut per ser assassinada a garrotades i, llavors, caga per tots costats i les flors embogides es mengen l’essencial de la merda i creixen acceleradament cap al futur.”

Un llibre de Miguel Oscar Menassa.
Per durse millor amb la seva parella en les festes
i en un o altre dia de treball

“Aquesta novel·la és un monument al desig, no a la seva satisfacció, i el desig no cap en motllos ni normes”.

Leopoldo de Luis

“Menassa fa de l’erotisme una veritable enciclopèdia de les relacions sexuals”.

Juan-Jacobo Bajarlía