INDI GRIS

REVISTA UNIPERSONAL DE RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 36. ANY 2001 DIJOUS  1 DE FEBRER 
FUSIONA - DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2001

NO SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I CATAL

INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI

Indio Gris

INDI GRIS Nº 36

1

SETMANA DEL 4 AL 11 DE JUNY de 1976, BUENOS AIRES, preparant l’exili.

Estimat:

Avui he estat amb el meu pare i m’ha dit que de qualsevol manera l’home, faci el que faci estarà descontent, doncs millor fer el que dóna menys feina i podem afegir, entre nosaltres, més gaudi.

Tota dona és una dona, buscar què, llavors? Potser un espai on algú pugui dir-nos pare, home per fi, lliure ja de les seves urpes de tendresa i de la seva mutilació mortal.

La nostra unió aconsegueix el seu màxim esplendor en el desvari de la carn. Amb tu vaig tenir les meves primeres paraules sobre aquella maleïda i meravellosa carn que gairebé ens duu a la bogeria.

Quan no sabíem què fer amb l’amor, vas anunciar la violència, el cop revelador, constitutiu, el poema. El poema (jo ho vaig entendre així) que violentava, definitivament, els llaços de l’amor i que aturava el seu camí cap a la mort, precisament, en l’instant del gaudi.

Tu i jo, tremolàvem mil vegades enfront de la possibilitat de l’horror. A mi sempre em socorria de tots els espants, el meu pare, i a tu?

Una dona, una dona, una dona i això sí que no sé què vol dir.

2

9 de febrer de 1980.

ESTIMADA:

T’has trobat alguna vegada en un compromís? Aquest entrebanc del que et vull fer referència clarament, i no sé si podré. Les paraules han de ser deixades per a que elles s’aixequin cap a un univers desconegut, però amb això no n’hi ha prou. Sembla que tot indica que també s’han de guanyar diners i jo ja ho sabia però, a vegades, amb saber tampoc n’hi ha prou. No dic que em vull suicidar, però dic que no ho entenc. Quan tinc molts papers escrits a casa sense publicar, em poso nerviós, no sé què ser: si sóc escriptor vull publicar ja, si  sóc editor he d’esperar com a mínim un any i mig, l’Editorial després del llibre de teatre haurà de contenir les seves activitats i per dos motius, un l’econòmic i l’altre perquè energies que ara estan a l’editorial passaran al camp psicoanalític, moviment amb el qual Menassa i la seva gent, que aquesta vegada seran en la seva majoria dones, iniciaran la Segona Fundació de Madrid.

En la carta anterior et dic que tinc tres llibres acabats i un per acabar i sento que són com lingots d’or i aquest és el meu capital i així vaig per la vida. Els llibres es diuen, i ja sé que t’ho vaig explicar en l’altra carta, però ho vull tornar a explicar, “EL AMOR EXISTE Y LA LIBERTAD”. Llibre aquest que vaig escriure en la seva totalitat en l’experiència col·lectiva “Carbonero y Sol”, és a dir, un llibre que vaig escriure al mateix temps que escrivia “PSICOANÁLISIS DEL LÍDER” i que no sé per quins motius encara no he publicat. La primera versió del llibre la vaig enviar al novembre del 78 al concurs de Casa de les Amèriques, la primera versió tenia 102 pàgines, la segona versió on vaig corregir tota la introducció i vaig treure del llibre alguns poemes va quedar reduïda a 63 pàgines i així escrit el vaig presentar al concurs de Villa de Rota, a Càdis, al novembre del 79. És a dir, un any després, febrer 1980, tinc el llibre, les quatre còpies que vaig enviar al concurs, sobre l’escriptori. Abans de seguir escrivint aquesta carta, llegiré una de les còpies completes i veuré si puc averiguar perquè aquest llibre noh a sigut permiat. Fins després.

Abans de posar-me a llegir vull escriure’t que a casa meva, les vides transcorren clarament. En general, estic més amb els meus fills i això, encara que sembli mentida, em fa bé. Xavier i Anna Mercè duen endavant una forta relació amb mi. Els dissabtes i diumenges d’hivern em quedo a casa escrivint i a tots els sembla bé que jo escrigui (em  vénen a saludar a l’habitació i jo baixo a menjar). Ara visc al pis superior i baixo a veure un programa amb el nois per la tele o a escoltar música en un bell tocadiscs que tenim al menjador i baixo també quan sona el timbre i ningú obre la porta i baixo també a regar les plantetes; bé, en realitat, baixo cada moment i les estones lliures, els dissabtes i els diumenges, em quedo a casa escrivint. Ahir vaig anar al Centre Argentí a escoltar a MARIO TREJO recitar els seus poemes; demà, diumenge, ve amb en Poni a dinar a casa i a veure l’antologia del seu amic Aguirre, en la qual ell hi està molt ben incluït.

Jo, estimada, em faig el “gil” i remeno, i  me n’adono que en ma vida he gunayat moltes carreres i gairebé sense adonar-me’n. Se’m barreja una mica tot, el dilluns ensobraré una còpia, amb la traducció “íntegra” de “SALTO MORTAL” al francès. Espero que t’agradi, fou un treball que em va dur un any i mig. Espero que l’ensenyis a persones que puguin donar una opinió de la versió francesa. I no sé si és per la teva autoritat sobre mi o la teva autoritat sobre la poesia, la teva paraula sempre és molt important per a mi. Gràcies.

Estic llegint i t’explico en l’altra pàgina:

“L’AMOR EXISTEIX I LA LLIBERTAT” és un llibre grandiós i aquesta és la raó de que no hagi sigut premiat. Escriptura compacta i a moments barroca, s’oposa a tot tipus de dogma, també entre altres moltes coses als dogmes de la famosa esquerra i de la no menys famosa llibertat. Després d’acabar de llegir “L’AMOR EXISTEIX I LA LLIBERTAT”, em va dur a llegir altres coses de l’autor, i vaig llegir més o menys de l’altre llibre inèdit, que es diu “POETA DE LA NIT”, que té unes 100 pàgines. Les dues primeres parts d’aquest llibre, “Poema de llum” i “Poeta de la nit”, obren sense cap mena de dubte un nou espai per al meu dir. Gairebé col·loquial, gairebé maleït, gairebé còsmic. I després, dut pel desenfrenament del poeta, vaig llegit el tercer llibre inèdit, que després de canviar-li el nom vàries vegades, crec haver-li trobat un nom apropiat a la grandesa d’aquests versos: LA MORT DE LA MORT. He llegit fins a la meitat, però de qualsevol manera puc dir que amb aquest llibre comença la maduresa del poeta. No que el poeta aconseguix la seva maduresa, sinó que comença el camí cap als seus millors versos.

Després hi ha la novel·la, i alguns poemes deslligats que no troben ubicació en cap dels llibres anomenats, que acabaran sent amb els pròxims poemes que escrigui, el quart llibre de poesies inèdit. Me n’adono que una mostra cabdal del que em passa seria poder enviar-te, amb aquesta carta, una mica de material de cadascun dels llibres mencionats. I no sé si això aquesta nit serà possible.

Perdona’m per aquesta xerrameca intolerable sobre els meus escrits, però no ho puc evitar, és part fonamental de l’entrebanc de la primera pàgina. Tinc també alguns problemes econòmics de difícil solució, ja que a mida que augmenta el crèdit poètic i perquè no dir-ho, professional, que em dóna la cultura, el crèdit econòmic és cada vegada menor. No és perquè ningú es preocupi per això ja que de problemes econòmics n’he tingut sempre. La diferència és que aquesta vegada se m’acudeix pensar, que no tenir per no donar i per no administrar el que es té, és una de les formes més cruels del narcisisme, la putrefacta individualitat de “no seré molestat per ningú, ningú em demanarà res” resideix en no tenir. Complicat pensament aquest que em durà tard o d’hora a prendre una decisió, escriure aquesta carta, per exemple.

M’havia proposat copiar-te de cada llibre els poemes que a mi em cridaven l’atenció, bé vaig arribar fins a la segona secció del llibre POETA DE LA NIT. El llibre quedaria compost per cinc parts: POEMA DE LLUM; POETA DE LA NIT, SOLDAT DE LA NIT VIGILO EL MEU PROPI PENSAMENT, LLIBERTAT DIVÍ TRESOR, i tanca el llibre TROBADA A LA FASE “CERO”, aquesta darrera part dedicada de tal manera ALS TERRESTRES, la meva família, ALS EXTRATERRESTRES, els meus amics.

En les pròximes cartes seguiré seleccionant i enviant-te els millors poemes dels llibres proposats.

T’enviem els números que et falten de la revista, més comentaris. Per favor, APOCALIPSI necessita  més comentaris.

El número de febrer va sortir GENIAL, parla-ho amb els teus amics, que ells també es subscriguin. I no és demanar cap almoina, la revista és bona, en alguns cercles, la millor producció que estigui passant a Europa. Llegir APOCALIPSI ens farà bé a tots. Mai havia estat tan il·lusionat amb res com amb la revista, si deixa de sortir, no sé si la meva sensibilitat poètica suportaria una desil·lusió semblant. La frase que condensa podria ser: “subscrigui’s a “APOCALIPSIS CERO”, col·labori perquè que el poeta no mori de tristesa”.

Nena, t’ho dic, l’antologia, m’ha matat. Aquests 6 poemes entre tants poemes, testifiquen per a mi 15 anys d’exercici actiu de la poesia, m’obliguen. No sé a què, però m’obliguen. A la meva edat altres poetes com jo estaven acabats. Jo acabo de començar a escriure i segurament acabaran amb mi com varen acabar amb tots els poetes, però a mi, m’hauran d’aguantar vell, és a dir, amb mi hauran de suportar que creixi fins aconseguir la vellesa.

A vegades em sento pobre i a vegades sento l’habitació plena de lingots d’or, pàgines com foscos i valuosos diamants i qualsevol bajanada em posa un somrís a la boca.

En alguns moments crec haver descobert alguna cosa respecte als diners, que m’allunya dels meus contemporanis, altres vegades penso que jo mai vaig saber què fer amb els diners. Per ara faig màgia, em despullo i em lligo a la paret i em castigo i vaig a treballar. I quan torno de treballar me n’adono que una altra vegada no m’arribarà per cobrir això indeterminat que apareix com a necessitat i em dic, “un altre mes serà” i em castigo més fort encara i vaig a treballar. Amb el temps, si segueixo treballant, em dic, seré un home de bé. I amb aquesta merda entre les meves mans, una altra vegada, no sabré què fer. T’ho he dit al començament de la carta, estic en un entrebanc.

Des de fa dos dies, a més del meu treball a la consulta, treballo 6 hores cada dia i 4 els dissabtes a l’Editorial, per veure si amb el meu treball de 6 hores efectives diàries, podem remuntar alguna alçada i si això no és possible en dos o tres mesos, haurem de tancar o com a mínim paralitzar les activitats de l’Editorial per un temps bastant prolongat i entre les activitats de l’Editorial hi ha APOCALIPSI.

Malgrat tot el que sembla, una força interior em diu que tot va bé, però encara no ho puc demostrar. Estic content de poder escriure’t.

3

No ens podem creure allò de l’urani perquè ens van enganyar amb l’assumpte de les vaques.

4

LA VACA SEMPRE VA ESTAR
UNA MICA BOJA  

 “Monólogo entre la vaca
y el moribundo”
un llibre de Miguel Oscar Menassa

              “Tinc tensió, tinc apetits, fams de mil·lenis i, ara, hauran de conformar-me amb algun tros de formatge, excrescències d’alguna vaca pastora, o la mateixa vaca morta a garrotades i esquarterada damunt la taula, recordant vells rituals, on els homes es menjaven els uns als altres, i això era l’amor.
             Clavo sense pietat el meu ganivet contra el cor de la vaca, bramula, s’esquinça de passió enfront de l’assassí. Jo, amb precisió quirúrgica, separo grassa i nervis i li dóno a la meva estimada un bocí dels ovaris calcinats de la vaca.
              -Som lliures, em diu ella, mentre en el soroll de les seves dents tractant de doblegar les parts cremades de l’univers.
Després, més lleugera, fent de tot miratge, una mentida, em diu amb facilitat:
              -En mi, hi viu una vaca magistral, que bramula i assassina tot el temps. A vegades, sembla adolorida, però res li importa, sap que ha nascut per ser assassinada a garrotades i, llavors, caga per tots costats i les flors embogides es mengen l’essencial de la merda i creixen acceleradament cap al futur.”

5

UN AMOR APASSIONAT
UN DESIG SENSE LÍMITS
UNA TENDRESA INQÜESTIONABLE

 Un llibre de Miguel Oscar Menassa.
Per durse millor amb la seva parella en les festes
i en un o altre dia de treball

 6

ANTICIPANT
LA REALITAT

indio gris