INDI GRIS

REVISTA UNIPERSONAL DE RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 33. ANY 2001 DIJOUS  11 DE GENER 
FUSIONA - DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2001

NO SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I CATAL

INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI

Indio Gris

INDI GRIS Nº 33

1

M’he de sobreposar, deia amb tristesa el condemnat, ningú pot influir sobre la vida d’una altra persona.

Però jo l’estimava, la desitjava amb fe. Aquest va ser el meu únic error. Mai més tornarà a passar, mai més.

2

Ella plora tot el temps perquè el seu pare la tracta millor que el seu marit.

3

5 de gener de l’any 2001:

Em diverteix molt estar a l’any 2001. Em diverteix més encara, haver ambicionat amb totes les meves forces arribar a aquest any, com si signifiqués quelcom important per a mi. Com si l’home actual pogués arribar a algun lloc on voler quedar-se perquè la pau i la intel·ligència fan el seu regnat. Però confesso que més enllà d’aquests petits intents filosòfics jo volia amb totes les meves forces arribar al 2001. Quan al 95 vaig tenir la força d’anomenar a una revista de poesia que arribaria als 125.001 exemplars mensuals de difusió gratuïta, ‘LAS 2001 NOCHES’, vaig pensar en l’any 2001 i vaig tenir, una vegada més, ganes d’arribar perquè jo tindria alguna cosa per oferir-li al nou segle. Sempre pensava en això: quan arribi el 2001 tot serà alegria, tot festa.

Al 1961, fa quaranta anys, publicava el meu primer llibre de poemes, ‘Pequeña Historia’.

Al 1971, fa trenta anys, escrivia i firmava juntament amb d’altres amics, el Primer Manifest del ‘Grupo Cero’.

Al 1981, fa vint anys, es va escriure l’Acta de Fundació de l’Escola de Psicoanàlisi ‘Grupo Cero’.

4

 No fou París, fou Buenos Aires que em va veure néixer,
per això, ‘piba’, ragazza, xavaleta, no m’espanta el moviment.

Sóc del tango la brisa que es belluga al arrossegar els peus.
La cintura de plata que es doblega al compàs.
L’home que va morir al matí següent per veurela ballar.
La bandarra avorrida que cavalcant un tac de billar,
somnia que pot sola, fer la vida sola, estimar la seva soletat.

I l’embriac assedegat que beu sense parar,
recordant a sa mare, aquella núvia infernal.
I s’embriaga i pensa que tot li és igual
i les mans li tremolen de tanta impunitat
i estripa el seu ventre i voldria oblidar
i oblida però no el nom de qui el matarà.

Sóc del tango els gossos ecumènics,
els gossos que presencien el crim passional
que com tontos o bojos li borden a la lluna
quan a la vorera jeu l’estimada del portal.

Una daga de por es va clavar al seu coll.
Una daga de gelosia la va condemnar a morir,
un home enamorat d’un altre home,
una daga d’horror que sense estimar-la la va matar.

I després sóc del tango l’amic de l’ànima,
que no arriba a les dotze allí on l’esperes,
que et diu la veritat quan la veritat fa mal
que no comparteix mai amb tu el guanyador.

Sóc del tango el pallasso de la nit de Reis,
el que va matar a la seva estimada per veure-la somriure,
amb un home als braços, amb les cames obertes,
amant embogit del punyal, la va matar sense raó.

I també sóc del tango l’obrer que roba,
pensant en els seus fills, un tros de pa.
Sóc del tango la nit tancada entre reixes,
que el fanal de la cantonada ja no vol il·luminar.

 5

19 d’agost de 1988 Salobreña platja:

Després vaig néixer a la llibertat i em van encadenar
i així durant cin segles em varen tenir,
viu i encadenat i em varen donar quelcom per menjar,
alguna llàgrima per plorar per tot el perdut.

Vaig menjar aquella merda que em donaven i vaig plorar aquelles llàgrimes
i em vaig adonar que la meva llibertat media només una anella.
Una remor em separava de tota remor, una cadena
em lligava a una altra cadena i a hombes com jo.

Escolteu la remor de trencades cadenes! i res no s’escoltava.
Llibertat! Llibertat! Llibertat! i ningú es movia.
Pau i amor ens digueren i va esclatar la guerra.

Esclaus, exiliats, mutilats, morts, desapareguts,
així vam anar tenint els noms del dolor i de la ràbia.
Així, per l’únic camí per sobreviure, forem poetes.

 6

6 de gener 2001, Madrid:

Ella estima al seu pare. Qui ha de dir que NO sóc jo.

I això serveix per a tota dona, per a tot home, ocupin la posició que ocupin en l’amor i per a tots els temps

de la formació del subjecte.

I Ella encara que la dugui un home no deixarà d’estimar al seu pare i això d’humà que no pot superar cap humà

és el fonament de l’existència de la Llei.

I Ella, insisteixo, encara que la dugui un home, només deixa d’estimar al seu pare en el temps on la sanció es fa càstig.

Ella, encara que la dugui un home, competeix amb sa mare a veure qui és la boja. Ell, encara que el dugui una dona, s’educa perquè accepta, ràpidament, que la boja és la mare.

Ella estima al seu pare, qui li ha de dir que NO sóc jo.

 7

Estic, em sento lligat a una serp incalculable que mai morirà però s’arrossega.
Cada vegada que em vull moure, pels meus propis mitjans, m’ofega.
Al voler retenirme al seu costat, aarrossegant-me amb Ella, m’ofega.

8

8 de gener del 2001:

He de poder definir vàries qüestions i de l’únic que m’adono és que a mi, no m’interessa sancionar a ningú. A vegades ni jo m’acabo de creure que hi haurà pa per a tots, encara que tota ma vida lluiti per això. Poc es pot esperar d’un soldat que lluiti per varis exèrcits alhora, s’equivocarà de llengüa, de consigna, d’armes i acabarà confonent als seus amics amb els seus enemics i els voldrà matar.

 9

Avui farem l’amor com els alts forns que dobleguen l’acer sense deixar de brillar.

 10

Doblegarli una ungla, cridava el condemat, a les urpes de la mort, abans de morir.

11

Mai acabo de saber si és correcte o incorrecte el que faig però hi ha coses que no puc deixar de fer encara que, a vegades, m’ho proposo.

Besar la realitat cada matí. Sigui quina sigui la realitat, besar-la, fer-la meva en aquest petó i fins la mort vaig arribar a besar un matí i, no obstant, no puc deixar de besar la realitat.

12

Em sento vigilat, també, per l’oci.

Descric, senzillament, el meu estat lamentable: Ungles de guitarrer, sense guitarra.

Llargues, rosades a la base per l’oxígen que arriba veloç i suficient a les parts més distals de l’ànima i brutes en el zenit per amor a la terra, als arbres d’on varen arrencar la guitarra.

 13

Per poder seguir duent la marca de la seva infància que en el seu cas era haver sigut la millor de l’escola a primer inferior s’ajuntava, es feia estimar per pobres, i ganduls poc intel·ligents.

Després es queixava tota l’estona de què la gent que la rodejava no servia per a res.

14

Avui he tingut por, va dir tranquil·lament el condemnat, m’adono que puc tornar a matarla. I, després, segurament el culpable seré jo.

No i no però no obstant, em segueixen els dolors. Quelcom no s’articula, quelcom es trenca.

 15

Indi Gris és un altre immortal. Visca! Quin tip de riure! però quin tip de riure.

 16

És impressionant, deia el condemnat, com em vaig anar espatllant per a que em vulguessin i no vaig aconseguir res. Ara, segurament, voldran que alguna cosa els vulgui i jo ja no podré.

Si no fos per la poesia ho hauria abandonat tot, també la vida.

17

Reorganitzar els sentits, quan un està condemnat a morir, només vol dir: viure una mica millor i aquesta és la única organització possible.

Guanyar diners, molts diners només per publicar les nostres escriptures, no està malament, no està malament i amb el temps fins i tot pot ser un bon negoci per a molts socis.

 18

2 de novembre de l’any 2000:

 Demà farà set anys que van matar a Pablo. L’assassí està en llibertat i Pablo, encara, està mort.

Hi ha coses a la Justícia que no puc entendre. Hi ha coses de Déu que no puc explicar.

19

UN AMOR APASSIONAT
UN DESIG SENSE LÍMITS
UNA TENDRESA INQÜESTIONABLE

 Un llibre de Miguel Oscar Menassa.
Per durse millor amb la seva parella en les festes
i en un o altre dia de treball

indio gris