INDI GRIS
REVISTA UNIPERSONAL DE
RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 3. ANY 2000 DIJOUS
15
DE
JUNY
FUSIONA
- DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2000
NO
SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I
CATALÀ
INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA
BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI
De
només pensar bé les coses per a mi, és a dir al meu favor, ja no tinc ganes
de fer l’amor
pensava el condemnat.
I no puc entendre que això sigui dolent per algú.
Hi pot haver bogeria en alguns moviments i salut en altres, però viure, el que es diu viure, sempre és un projecte delirant.
Em falten alguns mesos per complir 60 anys i tinc sensació de panxa, a vegades fins i tot em fa mal.
Hauré de fer la meva vida segons els meus desitjos o moriré abans dels vuitanta anys.
Estic bé i me n’adono que he de fer una passa enrera.
És un al·luvió de miralls delirants.
Em tranquilitza pensar que tota veritat es fonamenta en una bona manera de dir.
En menys del que canta un gall quelcom serà veritat per a mi:
LA REVISTA UNIPERSONAL DE RECOLECCIÓ DE BROSSA INDI GRIS apareixerà
una vegada per setmana en set idiomes, per ara: CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS,
HEBREU, ÀRAB, ALEMANY, I PORTUGUÈS.
JUGAR JUGAR FINS A MORIR
Jugar
jugar fins a morir
com deia el testament de l’avi Naur
que no pot mentir
perquè Naur ha mort.
Ha
mort de tristesa en el desert
i no de set fugint temorós
com expliquen alguns estrangers.
Naur, és cert, tenia en el seu rostre
restes d’algun passat misteriós
—homosexual o sàdic deien les dones—
No
obstant Naur parlava set idiomes
i
tenia en els solcs de la cara marcada intel·ligència.
Quan feia l’amor no era precisament un
home del desert se li notava, es veia en el
desgavell dels seus cabells un aire ciutadà.
Hi ha passos màgics.
A vegades els descobreixo caminant pel carrer.
Avui em pregunto
Tenir o no tenir diners?
Tenir o no tenir sexualitat?
Tenir diners, tenir sexualitat, parla d’un subjecte comandat pels diners, per la sexualitat.
A Ella, també, li agrada que em faci la palla davant d’ella i les seves amigues.
Fa més de 20 anys que viu a Espanya i quan diu ‘Acá’ per voler dir ‘aquí’ no ho considera un lapsus, no anirà gaire lluny.
Va venir i em va dir:
-No
puc més. Estic,
veritablement, transposat.
Ho
he de reconèixer estic, una vega més, deprimit. Amb deitjos estrafolaris i
molt poques ganes de fer les meves coses habituals, les que em fan viure.
Estic atravessat pel sexe més estrany de la meva vida.
Sempre m’ha agradat fer l’amor i, ara, no sé què em passa. No és, exactament, que no m’agradi fer l’amor però és que no el faig...
Després d’un llarg silenci vaig encertar a preguntar-li:
-Oprimit?
Ella es va estirar al divan i va començar a parlar del seu marit:
-El veig malament. Estic molt preocupada per ell. No es cuida. No té ni valor, ni temps per cuidar-se.
A més a més és un exagerat en tot, en tot. Tot en ell és gran. Emmalaltir, envenenar-se... tot en ell és gran.
Vaig començar a sentir-me incòmode pensant que ella parlava de mi.
Per si de cas no li vaig dir res, però vaig recordar amb exagerada passió els meus dies a la presó de l’exèrcit, els meus dies a l’hospital, els meus dies en el matrimoni, en la universitat, al carrer i l’únic que se’m va acudir va ser dir-li:
-Continuem la pròxima.
Si no tinv força hauré de tenir intel·ligència. I això sempre és amb altres.
Varen trucar de Brasil que ja estan traduïts al portugès els números un i dos. I acaba d’arribar a l’Escola la traducció del número un a l’alemany.
És tot com un vertigen, mai em vaig imaginar estar fent el que estic fent.
El marc s’ha estendre a tota la cultura, fins que algú de nosaltres pugui dir:
Com dir:
EL DIA QUE NO VAIG TORNAR A FUMAR MARIHUANA
Vaig fumar maria per primera vegada a Xile, a la platja de Valparaiso, el 1969, poc després de complir els meus primers 30 anys.
Estàvem amb la Negra en un campament al qual havíem arribat amb el nostre Fiat 600 després d’ascendir i descendir
4.500 metres tots cap amunt, cap a un cel infinit que mai oblidaré.
S’ aproparen a nosaltres dos joves i ens van demanar dormir sota el cotxe o al costat, no ho recordo bé, i agraint la nostra hospitalitat ens van preguntar si fumàvem herba.
Nosaltres, per vergonya, vàrem contestar a cor que sí i ens vam trobar de cop amb un petit cigarret de marihuana qualitat neu calda’ 9 punts, segons el xaval. El seu acompanyant no va dir ni una sola paraula en tota la nit.
Ens vam tancar amb la Negra a la nostra tenda de campanya com si fos la nostra cella, el nostre pecat primer. Als 30 anys, al menys per a mi, no estava malament que conegués quelcom que en el meu ambient coneixia tothom des dels 20 anys.
Després, amb el temps, donaria a aquests deu anys de retràs tota la importància en la diferència dels efectes sobre mi
de qualsevol substància al·lucinògena. No només que havia començat aquesta relació amb l’herba deu anys més tard que el normal de la meva generació sinó que, quan vaig donar la primera calada que s’anomenava pitada, ja havia experimentat gairebé tots els gaudis sexuals, havia sigut un esportista d’elit (16 combats, 14 triomfs i dos empats), era capaç de córrer 5 quilòmetres sense aturarme, em guanyava la vida feia gairebé vint anys, (des de que als tretze anys venia fantasies al mercat Inclán), coneixia de l’amor tots els rituals i escrivia poesia quan em sortia dels ous. I havia començat, per si de cas, la meva psicoanàlisi personal als 18 anys, el 1958.
Així que pensant-ho bé jo no vaig fer la meva primera calada per tirarme a la Negra.
Recordo, no obstant, haver xupat amb certa por dues o tres vegaaades i haver sigut envaït per ombres inexistents a la tenda però d’alguna manera existents, és a dir, vaig conèixer en carn pròpia el que s’anomena ilusió que es diferencia de l’alucinació perquè en aquesta tot és creació, mentre que en la ilusió es deforma quelcom que ja existeix prèviament.
Vaig començar a riure sense consol, havia descobert l’existència de l’inconscient, després d’11 anys de d’haver començat la meva psicoanàlisi.
Fumava tabac des dels 9 anys, als 13 ja fumava com un gripau així, com un bèstia, fins als 52 anys quan em van rebentar els pulmons i vaig estar a punt de morirme o gairebé de morirme i sentintme un ressucitat vaig deixar de fumar, tabac naturalment, que mai més tornaria a fumar i, també, vaig deixar de fumar herba que, en realitat, era xocolata des de feia més de quinze anys que vivia a Espanya i vaig ser per uns anys tot de la paraula.
Recordo una trobada a casa meva amb en Cèsar que vàrem menjar i vàrem sortir a donar un tomb i ell no es podia creure que jo no em prengués res, ni xocolata, ni vi, ni cervesa, res, això sí, me la passava llargues hores parlant amb tothom. Vaig guanyar una mica menys de diners, però aquells mesos, després de sortir de l’hospital, on vaig estar reclòs gairebé dos mesos morint-me, foren els més feliços de ma vida.
Era tan feliç de poder sostenirme com un poema o una flor. Amb una mica de menjar, una mica de paper, aigua i llum. Llegia amb alegria i vaig tenir en aquells mesos (any i mig) totes les idees que antualment (Juny de l’any 2000) processen tota la meva existència i l’existència del projecte ‘Grupo Cero’.
Al novembre de 1993 varen assassinar el meu fill Pablo. Vaig arribar a sentir que em moria, vaig arribar a sentir que ja estava mort, però no vaig tornar a fumar, i vaig continuar endavant amb tots els projectes amb què en part en Pablo, quelcom hi tenia a veure: Editorial, revista ‘El Indio del Jarama’ (entre les deu millors revistes en castellà), l’Escola i sobretot, el grup de Freud on ell començaria, una setmana després de ser assassinat, els seus estudis de psicoanàlisi però no vaig tornar a fumar.
Vaig seguir endavant amb la compra de la meva consulta a Madrid, que havia estrenat feia dos mesos, i inexplicablement vaig començar a viatjar, Alemanya, Màlaga, Cuba, i per fi, una altra vegada, Buenos Aires, amb gairebé tota la meva família i alguns psicoanalistes del ‘Cero’ Madrid, però no vaig tornar a fumar.
17
DESIG DEL PSICOANALISTA
FRASES
El desig del psicoanalista és una interpretació; previ al treball d’interpretació no hi ha desig.
-És un lloc temporal, s’hi arriba muntat sobre frases, no s’hi arriba caminant.
-El que paga, paga per desitjar, es deixa determinar pel concepte de transferència.
-Relació anaclítica: he de viure una relació mai viscuda i desitjada. He de viure i desitjar.
-Agafar el cas és sotmetre’s als vaivens transferencials del cas. Només llavors apareixen els diners.
-Per tal de què un pacient comenci la seva psicoanàlisi, n’hi ha prou amb el desig del psicoanalista. Quan el pacient diu “vull ser psicoanalista” ja no n’hi ha prou amb el desig del psicoanalista.
-Per mantenir la relcaió amb ma mare, sóc capaç de destruir la civilització.
-Si al camí no hi trobo diners, no estic en cap camí. Ja estàn pautats els diners que he de trobar en aquest camí.
-Un estil és quelcom que no va passar mai, per tant no es pot repetir, ha de produir coses que no van passar mai.
-El que no soporta la incertesa no pot ser ni poeta ni psicoanalista ni cap altra cosa.