INDI GRIS
REVISTA UNIPERSONAL DE
RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 15. ANY 2000 DIJOUS
7
DE SETEMBRE
FUSIONA
- DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2000
NO
SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I
CATAL
INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA
BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI
INDI
GRIS Nº15
1
10 de Gener de 1991: La guerra encara no ha esclatat, hi ha possibilitats de que no esclati
Recordo el començament d’un poema:
Voluptuosa llavor, aquí em planto i creixeré i aquí treuré arrels que tindran brots que, al seu torn, tindran altres brots...
2
17 de Gener de 1991: Ha esclatat la gerra. L’home és brutal. El capitalisme és immoral.
H esclatat la guerra vol dir que m’he equivocat gairebé en tot. L’home actual té un sol poder, el del més fort, el del millor armat. La resta, tota la resta, bla, bla, bla.
No hi estic d’acord amb aquesta guerra, no hi estic. La guerra no existeix cridava el condemnat. Fou per això que després de 18.000 tones de bombes hi hagué un silenci, un petit silenci aclaparador. Havien mort quasi tots. Serà una guerra ràpida, els seus efectes nocius sobre la població duraran només 30 anys.
3
No he de fer malbé cap realitat per tenir més, perquè tenir més és, precisament, poder cuidar el que ja es té.
Avui no he pogut entendre del tot quan deien: fins el darrer home. I després, m’he adonat que un nou ordre per tothom vol dir un nou ordre, també, per a mi.
Espero dormir bé, demà, potser, millorin les notícies.
4
22 de gener de 1991: La guerra és la guerra i tard o d’hora guanya el poderós. I quan sembla que ha guanyat el dèbil, fixeu-vos-hi bé, és el poderós qui ha guanyat.
5
Tota generació té la seva guerra. Però l’assumpte és molt pitjor, tota generació pertany a una post-guerra i la gent es diverteix molt amb això.
6
23 de gener de 1991: La guerra és cruel, li treu a la gent les ganes de fer l’amor.
Els tentacles de la guerra empresonen el desig de néixer de l’espècie.
25 de gener de 1991: La guerra ha acabat amb les meves ja gastades energies. Visc com jo mateix criticava en els meus primers llibres. Treballo i quan no treballo, descanso per seguir treballant. Visquent en aquest món delirant, a vegades, escric algun poema.
I la veritat, ja sense molts ànims, m’agradaria seguir així cent anys més.
7
Si pogués ser del tot occidental, però no puc.
Ardent arxipèlag de dolor i alegria, quelcom li dec a l’Indi americà, quelcom li dec al sol.
8
Avui m’agradaria escriure un poema. Trossejat per la guerra, igual ho intentaré.
Algun cantar hi haurà en mi per a la guerra, l’he de trobar.
El
meu pare és una carn oberta al sol.
El meu pare és l’orient.
La
meva mare és la celest i confortable.
màquina d’occident.
Vaig
néixer de dos éssers agònics,
una combinació impossible.
Vaig néixer ferotge, atòmic, silvestre.
Fou
des del principi,
incalculable error,
no vaig tenir límits i vaig explotar,
també, contra ma vida.
Volant
en trossos,
Sóc el qui engrandeix l’univers,
el qui treu els límits al ser
i volant, aèrea llum,
astres de les trobades,
vaig trencar tot l’amor.
9
Al caire del saber i ja ha passat vàries vegades, la humanitat es congela.
Després tot comença de nou però els homes ja són uns altres.
Estic una mica cansat però ara aniré puguent cada vegada més fins arribar a la mort. Això és tot.
Mentre no s’accepta això es creix a mitges o no es creix.
10
No et deixis dur per les radiacions espirituals que es produeixen en les guerres.
Només calma la teva sed i després inverteix en llunyanies.
Deixar que tot rellisqui, fer com si encara no haguéssim començat a viure i, encara, no hi hagués hagut cap guerra.
Estic gairebé sense alè.Construir, començar de zero després de cada destrucció té la seva complicació. Si segueixo endavant és per poder explicar-los als meus néts com em vaig slavar de l’horror.
11
Brutal, estimada, brutal, la meva vida com escriptor és brutal. L’home vol, desesperadament, arribar a algun lloc i quan creu que hi ha arribat, el que troba és una pàgina escrita.
L’escriptori que vaig comprar em sembla gran. Tot sembla molt gran sent jo tant petitet.
Quan creixi tot semblarà normal i amb el temps petit.
12
Ningú li pot donar de menjar a les bases. Brutal, va seguir el meu amic d’una altra Escola, a mi em retreuen que no hagi pogut i es queixen de que els altres, tampoc, hagin pogut, ningú pot, només vas poder tu i jo li vaig contestar:
-Potser no vulgui adonar-me’n del tot. Quelcom infinit de la meva veu que no acabo d’acceptar però la idea és la següent: He de deixar que els diners facin tot el que poden fer els diners, la resta ja ho estic fent jo. Cadascun de nosaltres tria triomfar o fracassar. Sense donar-li més voltes a l’assumpte, li vaig acabar dient al meu amic perquè entengués alguna cosa, primer em faré ric i després escriuré les meves millors pàgines.
13
Estic il·lusionat amb totes les forces amb les passes que estic donant. Pel meu gust situació plena de comfort. Si no puc aquesta vegada és perquè no em tocava. (Estant al 1991).
Tinc Escola i dóno menjar a les bases, tinc assegurat el futur, tan sols falta escriure-ho.
Ara m’he de tranquil·litzar i esperar les primeres realitzacions. Una vegada pensada la idea no s’ha de tornar sobre ella fins que hi hagi realitzacions.
14
Una mica d’amor, una mica de diners, una mica de salut, ara puc anar darrera teu, ardent enamorada de la llum, perfecta tenebra buscant el seu contrari.
Em sembla que ho estic fent tot bé (encara al 1991) he de seguir en la línia sense cap altra il·lusió que seguir en la línia traçada, això és tot. Estic com visquent una il·lusió on totes les coses em van bé. He perdut el desig de jugar, ara jugo a que em sobrin diners del meu treball i jugo, també, a comprar aquestes coses que només es compren amb diners. Als meus versos hi haurà fermesa, seny revolucionari.
15
Prou de titubejos, prou i així comença el nou, prou de dubtes per tal de que el nou neixi fort, bell.
El que seria en un dia serà en alguns mesos, el que seria en un any serà en deu, la resta al meu favor, millor dit, aquesta vegada la poesia és l’agraciada.
Vendavals
efímers de veus incompletes.
dic del ser res que no retorni.
Sóc el Rei Mag del meu propi naixement.
16
Anàrem taladrant les coses del viure, deia el condemnat, per ser el solc permanent d’una intel·ligència. Estic preocupat per la gent que estudia amb mi,es pregunten cada moment si no estarem equivocats. D’aquí uns anys quan tots i tot sigui gran menys ells, reconeixeran que no creien que estés passant el que estava passant.
17
Canço
de la promoció
Anem
a promocionar
a les noies i als nois
cadascú tindrà el seu lloc
al sistema tindrà.
I
amb tanta promoció
serem quasi beneïts
cada noia amb el seu noi
fent un animalet.
S’ha
de posar
va dir el Director
enmig del buit
una mena de llistó.
Ay
quina tristesa tenia
aquella noia l’altre dia
quan el Director li va dir:
el cel no està al seu cos.
Ni
tan sols en el forat,
ni tan sols en la turgència.
El cel encara ha de venir
i et promoc per això.
Vinc
a promoure
una promoció
per tot aquell
que alleugereixi el so.
I
si no ho entén
li ho dic clar:
ell ja és un home
i ella una dona.
18
He de poder fer el que correspongui en cada moment, sense fixar-me en les organitzacions ideològiques de l’Estat, encara que l’Estat es pretengui democràtic.
Ja, el 1991, vaig poder escriure: Jo no vull quedar-me tot el temps a Arganda.
Una mica brutal el quadernet del 91, encara sort que hem acabat amb ell. Les lletres estan totes passades aquí i els números els vaig trencar i els vaig cremar perquè veure’ls em produïa certa desesperació pel passat.
19
10 de Setembre de 1990: Rampell de luxúria, em sento content sentint que el món de les idees necessita la meva manera de tractar les idees. Mentrestant ella sent que no pot fer més que una sola cosa alhora. Jo, tot en el pla dels sentiments, sento que ella així no podrà, llavors li dic amb tendresa de mi:
Sóc aquell nen obert a l’univers dels seus pecats.
20
Et
cerco i et trobo als bramuls siderals,
temps on les estrelles es parteixen en els teus ulls,
lívida esperança: ser el batec agonitzant,
del trist segle XX, el de les llums però mortes.
Si
no em varen bombardejar ja ho faran.
És una llàntia votiva el que forma el meu cant,
encara que el segle s’apagui un vers lluirà,
encara que la guerra esclati no matarà la llum.
21
Si m’han deixat lliure de sospita, deia el condemnat, és perquè ja no tinc dignitat i a veure qui m’ho diu d’una altra manera, cridava el condemnat.
22
He de tallar els tenebrosos fils que em lliguen, per haver sigut humà, a la brutalitat i la mort i no hi havia condemnat que ho vulgués dir.
Busquem darrera de tota esperança i allà, pot ser que hi hagi quelcom d’humanitat, de civilització.
23
Cap
d’Escola ja en sóc perquè hi ha Escola, ara falta saber de què.
Si no em poso a la vida de la gent és una Escola de Psicoanàlisi.
24
I
aquesta vegada quan em preguntin ho explicaré tot, tot.
Aquest no-res obert als múltiples sentits del cor.
Tot, ho explicaré tot:
Aquest xiulet gelat del silenci, aquestes paraules mudes.
M’allunyo però no aconsegueixo allunyar-me del tot.
Recullo la meva pell i els meus escrits
l’alè vibrant de les teves putes
la ràbia homosexual dels teus magistrats
i així, el meu fi de res, et regalo un adéu:
Quan ella em saluda amb despreci la desprecio i li dic: No hi haurà venjança. Tampo hi haurà amor i això serà la línia divisòria amb tota la resta.
25
El
bé i el mal estan simultàniament a tot arreu, cridava el condemnat i com ningú
l’escoltava va fundar una revista de poesia per enfortits psíquics.
26
17 de setembre de 1990: El diari també pot arribar a ser un bon conseller. La notícia del dia és la següent:
S’ha de donar menjar als voltors no perquè siguin amics sinó perquè no ataquin.
No tinc pressa, estic accelerat perquè vaig baixant.
Guanyar i perdre, vagues al·lusions al ser d’un jugador.
27
|
LA PÀTRIA DEL POETA TAMBÉ ÉS UN LLIBRE |
|
|
|
MAI
VA PASSAR NO
ESTÀ PASSANT NOMÉS
ES POT LLEGIR |
En una de les seves pàgines es pot llegir:
ALS CINQUANTA ANYS
Res
del cor que ja no tinc
ni res del cap que ja se’n va anar.
Res de grans guerres que no acaben
i res d’amor, estimada, avui toca viure.
Avui, toca el cant sense cantors ben plantats,
el ball sense parella, la música sense fons.
Avui toca que et toqui alguna fibra oculta
aquest nus impossible que no es pot fer.
No el teixit de l’alba ja conegut
ni la senzilla roca partint-se d’amor.
No ve mort ni la pesta ni la fam.
Ni l’extrema luxúria de l’opac silenci
avui ve, estimada, en el poema un aire
un aire, estremit, de vida sense dolor.
