INDI GRIS
REVISTA UNIPERSONAL DE
RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 14. ANY 2000 DIJOUS 31
D´ AGOST
FUSIONA
- DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2000
NO
SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I
CATAL
INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA
BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI
INDI
GRIS Nº14
1
Això
de la Internet m’agrada perquè em sento un ignorant tot el temps i això
m’omple d’il·lusions, això omple d’il·lusions les meves properes dècades.
Primer treballaré vàries hores diàries i després, també, tindré intel·ligència.
Veig sorgir, és cert, una llum que ningú apagarà.
2
Una
vegada més em toca invertir en la meva escriptura. Bonic panorama! Encara he de
reconèixer que des de fa uns anys ambicionava invertir, a més de treball i
temps, alguns diners en la meva escriptura. Hi ha veus interiors que em criden:
Ha arribat el moment, Menassa, inverteixi amb frescor, Internet l’ajudarà. Aquesta vegada, estimada, no ensenyaré res però ho mostraré tot.
T’espero a www.momgallery.com
3
D’aquí uns anys o uns mesos, quan la pornografia ja no sigui un negoci perquè la gent s’ho fa tot gratis a casa seva, voldran aprendre a parlar i llavors aprendran que el temps no perdona, que el temps, aspre, pega, brutalment, els corredors de la infantesa. No es deté.
4
Entenc perquè algunes persones es separen de mi. Al meu costat sempre hi haurà treball per a tots i no són molts els que suporten la realitat de treballar per invertir en el seu propi creixement. El resultat final és que no creixen però igual envelleixen i moren.
Envelliré i moriré com qualsevol però algun dels meus versos tocarà, amb el temps, alguna cosa de Déu.
I quan ella em pregunti què passarà amb ella li diré que també.
5
Hi ha coses en mi de tants altres que ja no sé. Sense entendre perquè tinc dolors diversos. Un dolor tàcit d’escriure, d’estimar, de ser home.
Cims de no sé què cridava el condemnat, cims de no sé què, però eren cims. La meva mare em va ensenyar que el món era pecat. Per això visc sol, tancat en mi mateix, a l’hospital central de la bogeria: estimo una dona que em desprecia. Cim de l’amor.
6
Avui, any 2000, 25 d’agost, hem decidit, jo i alguns empleats, modernitzar l’empresa.
Hem llençat per la finestra oberta 5 estanteries plenes de llibres i hem posat al seu lloc 3 ordinadors supersònics.
Ara, diu un dels empleats, podem escriure tots els llibres de nou, Internet ens ajudarà.
7
Quan la vaig veure arribar, quan la vaig veure a punt de caure tota ella en la meva vida, quan em vaig veure aixafat per la mort, em vaig perfilar com una ombra, vaig ser temps de l’espai, mida de res. Amor, vaig tenir un immens amor pel que en mi, només serà d’altres i vaig trobar, em fou donat trobar passadissos secrets, també, per a la mort.
8
Obrim aquesta porta tancada, innecessàriament, per adonar-nos que estava tancada per res.
Per a que no hi entrés llum.
9
El joc ensenya els límits o trosseja al subjecte. Perdre alguna cosa és suicidar-se una mica.
El joc és l’amant més exigent de ma vida. No em tolera ni el mínim error.
Cada vegada que m’equivoco he de pagar.
10
Porto dues nits totalment compenetrat amb Déu. Com aquesta compenetració va tenir lloc al Casino, la primera nit vaig guanyar 100.000 pessetes i la segona nit, més confiat en el procés, 300.000 pessetes.
Espero que Déu no s’enutgi molt amb mi per fer pública la nostra relació.
11
Em saludo amb les persones de lluny. Estic tot el dia i tota la nit amb Déu. De 21 hs. a 6 del matí jugant i durant el dia fins a les 20 hs dormint. Sé que aquesta vegada aconseguiré alguna cosa.
He dinat amb els meus familiars i se n’han rigut molt quan he intentat explicar alguna coseta de la meva relació amb Déu.
12
Vinc des de les més secretes capes de la terra i ella em va preguntar perquè no et coneix ningú i jo li vaig contestar:
-Secretes, mossa, t’he dit secretes, les més secretes capes de la terra.
13
La vellesa a mi, també, va voler engolir-me.
Hi hagué un instant en la meva vida que les meves arrugues i els meus dolors tenien més força que el meu pensament. En aquest instant fou quan vaig envellir.
Quan em vaig adonar que el poder sobre mi no era jo sinó les paraules no vaig envellir més.
14
Avui acaben les meves vacances al mar i es pot dir, balbotejava el condemnat, que no he estat al mar. Aquesta distància del primer dia no he pogut superar-la.
Hi hagué mar però no per a mi. Hi hagué amor però el feien altres.
I fins i tot hi degué haver quelcom de poesia però no l’escrivia jo.
15
Només vaig oblidar l’obvi, la resta ho vaig tenir gairebé tot. Una nit Déu em va mostrar, fent-me perdre tots els diners, la injustícia que reina al món.
-Uns mengen pa i altres merda. Déu, sempre va estar genial, quan em deia això, feia que sortís el 32 quan jo havia jugat al 15 i al 19.
-La meitat de la humanitat more per a què pugui viure l’altra meitat. Aquí, en aquest dir Déu era implacable, jo jugava el 17 i ell feia sortir el 25, jo jugava el 8 ell feia sortir el 30.
Al món hi ha de tot, em deia Déu, però el món és injust. Uns molt, altres una mica i la majoria res i per demostrar el que dic, la única vegada que vaig deixar de jugar el 35 el va fer sortir 3 vegades seguides.
Alguna cosa havia comprès, Déu aquesta vegada m’ho havia ensenyat per sempre:
Alguna cosa he de viure i alguna cosa he de morir a cada instant.
Guanyar i perdre no són coses del subjecte, són coses del joc, coses de Déu.
Ja està bé així, ja tinc ganes de començar a treballar.
16
En aquesta secció es publicarà, sempre que es pugui, un poema produit per algun dels integrants de l’Escola de Poesia ‘Grupo Cero’.
ENYORO EL RESPLENDOR
Covard,
covard
i el cor sortia a caminar els matins
com si l’alba fos la quieta conseqüència.
Dies
sencers pensant en posseir
el temps de l’oblit
el temps del record
el temps on la vida reina.
Eternitat sense temps, còsmica negació.
Semblant
inversió per una aposta
Desastrosa inversió quan la vida
venia inexorable i el dia declinava
i a l’alba era impossible pensar
un matí alterat de llum,
de vanes ambicions,
de convenciments sempre errats.
Covard,
covard
era la veu al declinar del dia
on un nou començament era una història,
que jo no havia escrit, sense final
que aparegué entre les albades del dia per sortir
i les toves tenebres de la nit en que somniava.
Sense
cessar la cosa venia a repetir-se
al dia venia subseguint-li la nit,
sense cessar seria com tantes
i cap ovació vindria a reclamar,
el sense final que tantes vegades vaig voler
que tantes vegades vaig partir com una branca seca
entre els primers albors de la llum,
l’altra inabastable.
Covard,
covard
i no hi havia lluitador amb qui trobar-me
ni talla semblant en qui medir-me,
un dia del futur viuria sense mi
i una ràbia marcant allò inconclús,
la lleugeresa, la cosa transitòria,
el punt aquell on em debatia
ni tan sols virtual.
Només
el crit va trencar les coordenades,
vibrà la corda una vegada més
vaig donar les primeres passes.
Les veus no venien de mi
era el tumult d’aquells com jo
que tampoc entenien,
que encadenats
es movien entre ombres.
M’omplí
el resplandor
la visió em donà aire
vaig fer una reverència en general
i em vaig omplir de somnis.
NORMA
MENASSA
L’autora ha publicat:
POESIA
CUANDO
ESTA POR LLOVER |
AMORES MÍNIMOS |
|
 |
PSICOANÀLISI:
| EL PORVENIR DE LA CLÍNICA PSICOANALÍTICA | LOS MIEDOS DEL AMOR |
LO ECONÓMICO EN FREUD Y LACAN |
 |
 |
 |
17
Els comptes aquesta vegada em surten bé encara que abandonin tots. En el nivell de coneixement que el meu treball ha produit en mi, els comptes no depenen de les persones que ens rodegen, siguin poques o moltes, depenen dels pensaments que ens produeixen, de la seva articulació.
Que hi hagi Inconscient és una necessitat de tota la Humanitat. Si un treballa per això, els comptes ja estan fets.
El subjecte només s’ha de deixar treballar per la idea i no creure que ell és qui treballa la idea.
La incorporació del concepte Inconscient produit per la Psicoanàlisi a les branques del Saber, la Política, l’Educació, la Salut i l’Art seria de gran utilitat per a tota la Humanitat, inclosos nosaltres.
Algun neuròtic es curarà, en certa mida, en l’experiència. Però l’experiència psicoanalítica no és, precisament, terapèutica sinó, teòricament, revolucionària.
18
Una cosa que es pensa no necessita haver estat per ser pensada.
Una cosa que generada pel pensament produeix una manera diferent de pensar. Alguna cosa semblant a dir, tota semblança amb la ficció és pura realitat.
Un hàlit del temps però en el diccionari on dir el que es va dir resulta impossible.
19
Una manera de vacil·lar, permanentment, sense caure. Qui vol deixar de vacil·lar, permanentment, cau.
20
Allò perfecte és el mecanisme que mostra en tot acte humà la imperfecció, la falta: Hi ha dies del futur que mai viuré. Encara que visqui mil anys hi ha dies del futur morts per a mi i això és perfecte.