INDI GRIS
REVISTA UNIPERSONAL DE
RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 12. ANY 2000 DIJOUS 17
D´ AGOST
FUSIONA
- DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2000
NO
SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I
CATAL
INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA
BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI
INDI GRIS Nº 12
1
INDI GRIS Nº 12
1 LES
MEMÒRIES DEL DOCTOR RAFA SÁNCHEZ
Clarament, havia arribat a un extrem de la vida, com a mínim de la meva.
No hi havia res que em cridés l’atenció, ni tan sols els meus propis llibres escrits. Les dones que, al seu moment, havien sigut l’únic món possible em produïen, senzillament, indiferència i, en alguns casos especials, rebuig. Les grans converses, amb els grans amics, que havien sigut durant tota la meva vida l’alè vital de la meva existència, en general m’avorrien o em resultaven insuportables.
Em sentia bé de salut, sa des de que feia tres anys havia deixat de fumar i beure alcohol i em cuidava en els menjars. Em sentia fort, amb ganes de viure però quedava clar que, malgrat les meves ganes, l’entorn, la gent que em rodejava, el paisatge que em rodejava, havien perdut per a mi tot el seu interès.
M’aixecava cada matí a les set, em banyava, m’afeitava dia per altre, em vestia, bevia un te sense sucre i emprenia el meu camí al treball.
El treball el realitzava bé, els meus clients em pagaven i semblava que els anava bé, això sí, sense gaire entusiasme, però el treball el realitzava bé.
Després, sempre sense entusiasme llegia el diari, la part de convocatòries i em passejava totes les tardes de conferència en conferència, sense importar-me molt el tema sinó, més aviat, la situació en si mateixa produïa alguna llum en la meva foscor. No era que entengués els temes o m’agradessin les dones que hi concurrien, sinó que alguns conferenciants posaven a la cosa un entusiasme tal que en alguns instants aconseguien, d’alguna manera, entusiasmar-me a mi també.
Un dia, una ex-amant, Lola la Tèrbola, amb la qual vam viure situacions insospitades per a dues persones de bé, com nosaltres dos ens preuàvem de ser, em va recomenar demanar-li una entrevista al Dr. Menassa.
-Jo mateixa, fa dos anys que vaig a veure’l. A mi, -em va dir na Lola- em va treure d’una depressió inoblidable, em passaven coses pitjors que les que et passen a tu i, no obstant, aquí em tens, plena de vida, d’esperances.
La vaig mirar estranyat de que, en lloc d’invitar-me a follar com fèiem anys enrera, m’aconsellés conversar amb un home. Ella, com si m’hagués escoltat pensar, em va dir, amb insistència:
- No és un home qualsevol, és un psicoanalista argentí que fa més de 20 anys que viu a Madrid. És molt amable, molt carinyós, escriu versos.
En realitat, vaig deixar passar el que em va dir na Lola i vaig tornar amb el tretze són tretze, als meus pacients els anava bé, jo seguia avorrint-me amb tot però igual m’aixecava al matí i emprenia tots els dies la vida com si anés a viure mil anys, avorrit, sense que res em cridés l’atenció, però la vida m’agradava.
Una de tantes tardes, llegint les convocatòries, en vaig veure una que em va estremir: A les 19 hs, DOL I MALENCONIA pel Dr. Menassa, a l’Escola de Psicoanàlisi i Poesia. Ho vaig pensar repetides vegades, en vàries d’aquestes vegades, vaig sentir que havia arribat la meva oportunitat. Aniria a escoltar-lo i després en el col·loqui li parlaria del meu problema o li demanaria una entrevista o em faria notar d’alguna manera i si ell tenia aquest do de gents que li atribuïa na Lola, s’adonaria d’alguna cosa i així començaríem la relació.
He de confessar que aquell dia no vaig poder escoltar del tot el que em deien les meves darreres pacients, estava embrancat amb la trobada amb el Dr., encara em va semblar que Concha Estable va dir que aniria a escoltar la mateixa conferència i en un dels seus parràgrafs crec que alguna cosa el va afalagar, dient que a ella li encantava escoltar a aquest home i que moltes vegades havia fantasiejat en tenir-hi algun tipus de relació.
-No ho sé –va dir- per estar-hi a prop fins i tot li demanaria anàlisi.
Es va interrompre per donar un petit crit de dolor per la maniobra que jo li estava realitzant. Al notar que la tumoració que ja havia palpat el mes anterior havia crescut, le vaig demanar dues o tres anàlisi i vaig aprofitar per dir-li que potser li faria bé una mica de psicoteràpia.
Sense saber el que feia i sense conèixer-lo, ja li havia, d’alguna manera, derivat una de les meves pacients. Vaig arribar a imaginar que la relació amb aquest home canviaria la meva vida actual, perquè jo en una època havia sigut gairebé tot el contrari. Fumava, bevia, tot m’entusiasmava, totes les dones em semblaven maques i entretingudes i a les meves millors èpoques, al voltant dels meus 50 anys, vaig arribar a estar amb tres o quatre dones en un sol dia. I quan sentia que no podria bé o no podria del tot, amb l’ajuda d’una altra dona o d’algun amic, podia.
Abans de sortir, li vaig dir a Concha Estable que m’esperés, que jo també aniria a la conferència. Enfrascat en tots aquests pensaments, mentre baixàvem en l’ascensor vaig arribar a sentir certa atracció per Concha, a qui vaig mirar sostingudament als ulls i crec, no n’estic segur, que ella es va ruboritzar, quan em va dir:
-Quina bella mirada, Vostè a la seva joventut deu haver sigut un home terrible.
I jo, com si el Dr. Menassa ja m’hagués començat a curar abans de conèixer-lo, li vaig dir amb la major tranquil·litat mentre obria les portes de l’ascensor:
-Encara que una mica menys jove, no he deixat de ser un home terrible.- I en aquest moment vaig sentir quelcom en la meva zona genital i crec, encara que no ho puc assegurar que jo també em vaig ruboritzar una mica.
El vent gelat dels primers dies de gener va posar les coses al seu lloc i na Concha em va invitar a dur-me en el seu cotxe, un sport groc de 300 cavalls. Allí asseguda, amb la faldilla per sobre el genoll per facilitar-ne el maneig, Concha va començar a semblar-me bella i durant el trajecte fins al Parc de l’Oest, vaig arribar a confondre en dues o tres oportunitats el rugit del motor, amb els seus petits udols de gaudi entre els meus braços. Ella, d’alguna cosa s’estava adonant quan al baixar del cotxe em va dir amb certa intenció:
-Venia molt distret-, com per donar-me peu a que jo li contestés que venia pensant en fer l’amor amb ella, però no li vaig dir res i gairebé de sobte, sense adonar-nos-en, estàvem asseguts en una aula amb capacitat per a 50 persones una mica amuntegades i el que més cridava l’atenció eren uns rostres a l’oli que, rodejant tota l’aula, el miraven a un, d’una manera poc clara però insistent.
Era una veu tensa, forta, cantarina, suau, arrebatadora, per moments, insinuant, amable. El Dr. Menassa deixava córrer les paraules com si fóssin les aigües cristal·lines d’un torrent imparable:
-Estem tractant de veure què és aquella força desestabilitzadora capaç de fer que un home atempti contra la seva pròpia vida. ¿Quin –i deixant un silenci esborronador- el dolor capaç de doblegar d’aquesta manera una personalitat, una vida?
Concha Estable em mirava de tant en tant com volent afirmar les seves paraules amb respecte al Dr. i na Lola que havia arribat tard acompanyada de Ludovica, em feia senyals amb el coll com dient-me: “Aquest és l’home que et treurà de la teva inèrcia, de la teva impotència.”
-No hi ha manera d’explicar-se el problema –continuava el Dr.- sinó pensant que la persona deprimida té un enemic atroç a qui vol, amb totes les seves energies, fer desaparèixer o almenys castigar de tal manera que la mort estigui present en aquest càstig. Però aquest aprenent d’assassí en el que s’ha transformat el malencònic, no sap que la seva víctima és ell.
Al deixar sense forces al seu enemic, és ell mateix el que es queda sense forces.
En aquest moment m’he escoltat dient en veu baixa: com em passa a mi, el Dr. diu el que em passa a mi. Però no entenc a qui vull matar, qui m’ha fet tant de mal, a qui he volgut tant, que ara vulgui exterminar-lo.
-... Al conclure la seva tasca, matar a l’enemic, és ell mateix qui ha mort.
Per això (i aquí el silenci, l’entonació del silenci era per a què cadascun dels oients, jo entre ells, ens adonéssim que el que anava a dir era, en realitat, el motiu més important d’aquella trobada) és absolutament necessari intervenir a temps amb aquest tipus de pacients, un dia més, unes hores més és la diferència entre la vida i la mort. I a pesar de què no em canso d’avisar, totes les vegades que m’és possible a les autoritats, aquestes resten sordes als meus reclams i als reclams del 50 per cent de la població que, uns més, d’altres encara pitjor, pateixen d’algun grau de depressió.
I ara, directament, es va posar a parlar del meu problema:
-Morts o morts en vida, desganats, indiferents, aliens a tot, incapacitats per gaudir, incapacitats per permetre’s qualsevol tipus d’alegria o descans, viuen però res els passa d’allò que, ells mateixos, pensen que és la vida.
Víctima i assassí, reunits en una sola carícia.
Concha Estable es va apropar a la meva orella per dir-me: “Quina frase més maca...” i jo sentia que la seva veu era, alhora, veu i carícia i mentre li prenia la mà amb força a Concha Estable, mirava amb extrema luxúria i alternativament, les cames quasi nues de Ludovica i els encantadors pits de Lola la Tèrbola.
Quan el Dr. acabés la seva conferència intentaria parlar, fer alguna pregunta. Mentrestant, la seva veu era una cançó que ens permetia a mi i a aquelles tres dones que trobava belles, mirar-nos a un ritme embogidor i, al mateix temps, adonar-nos que estàvem començant una nova història i que, d’alguna manera, se la deuríem al Dr. Menassa.
De sobte, una altra frase frenètica:
-El sexe és l’únic que pot oposar-se a la mort.- I les cames de Ludovica es movien acompassadament i els pits de Lola s’aixecaren fins dos centímetres i Concha Estable, absolutament corrumpuda per les paraules, va apretar el seu genoll dret contra el meu i va posar amb delicadesa i entusiasme una de les seves mans entre les meves cames. Ludovica, en una de les seves mirades sobre nosaltres, es va trobar amb el moviment de Concha i enrojolada va acotar el cap, potser avergonyida, potser plena de desitjos.
Qui no se’n sabia avenir era jo, en poques hores la meva vida s’estava transformant. Com alguns anys enrera, amb algunes paraules que ni tan sols havia pronunciat jo i amb alguns moviments d’ulls, havia posat calentes a tres dones, amb elles i amb mi. El resultat obtingut fins al moment, i això que la conferència encara no s’havia acabat, era molt més del que jo, amb optimisme, hagués esperat.
2
El 1985 ja deia: El destí m’està jugant una mala passada. L’escriptura, l’art, l’amor, alguna cosa del pensament anaven quedant, a poc a poc, diluits en la política.
3
Ple d’esperances, cap home pot realitzar cap tasca.
Poesia, joia esquarterada per a que a tots els toqués el teu miracle.
4
25 DE JUNY DE 1985, MADRID
Aniré a Buenos Aires, però no sé si podré alguna altra cosa a més a més d’anar-hi.
Si vull que el viarge a Buenos Aires sigui en veritable negoci, hauré de concebir una política. En principi, abandonar tots els fantasmes, fins i tot els propis. He de poder parlar d’una manera oberta, plana.
La trobada amb la meva mare en el meu país natal, després de gairebé deu anys, deu ser una cosa meravellosa.
5
A Madrid la gent té por (és a dir, desitjos) de que em quedi a Argentina. Jo penso que preferiria que no hi hagués tant de desig col·Lectiu de que jo torni a la meva Pàtria per sempre.
La soletat, amor meu –cridava el condemnat- és bona quan no queda un altre camí.
6
5 DE JULIOL DE 1985, MADRID
Estimada germana Norma:
D’aquí pocs dies estaré a Baires. Avui mateix estic una mica desordenat. Els meus productes m’excedeixen. El meu pobre nen necessita companys de joc.
¡¡¡Quin tip de riure i quina por!!! Viatjar des del 26 de juliol al 7 de setembre.
Buenos Aires, ja estàs a prop, et tinc, tràmits realitzats, a tret d’avió. Estic entestat en creure que tot canviarà.
7
Sinistre fou l’amor que em vares tenir. Estimada, ho recordo, eres com un tambor embogit copejat sense pietat, cridant a la mort.
El meu amor va ser tot el que vaig poder amb el meu cant. Avui assajo per a tu, acústica serpent enamorada, una veu gutural, ardent, una veu poc comú.
Li vaig donar, li vaig donar amb un martell
li vaig donar, amb la intenció de donar-li.
Vaig apretar el seu cap, el seu cor,
les seves il·lusions entre paraules.
8
Espero poder produir l’impossible. Espero poder sortir-me de mi mateix.
Al llibre La interpretació dels somnis, hi ha una estructura productiva de coneixement que produeix la Teoria de l’Inconscient. Teoria que no preexisteix en tota l’elaboració freudiana anterior i, molt menys, en l’elaboració de la psicologia o psiquiatria de l’època.
L’inconscient no jutja ni calcula. L’inconscient parla, s’anticipa, imposant com exigències de ser:
Que
no se l’interrompi, que se’l deixi parlar, que es permeti el moviment de les
associacions, anomenades lliures, que ell mateix sobredetermina.