INDI GRIS
REVISTA UNIPERSONAL DE
RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 11. ANY 2000 DIJOUS 10
D´ AGOST
FUSIONA
- DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2000
NO
SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I
CATAL
INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA
BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI
INDI GRIS Nº 11
1
Psicoanàlisi Didàctic:
Psicoanàlisi que un es proposa emprendre amb un designi de formació, especialment com element d’habilitació per practicar la psicoanàlisi.
2
Ella és una bogeria contra ella mateixa. S’estima i s’odia tot el temps simultàniament i amb una gran intensitat.
3
Sóc un poeta, el qui vulgui de mi una altra cosa es tornarà boig o serà un literat, que és el mateix.
Quan més allunyats estem de la vida més a prop estem de la veritat, deia el condemnat. La saviesa li pertany a la vida però això és una ficció, perquè res no es sap del que li permet tenir la il·lusió de saber.
4
Estic obstinat en vendre la meva ànima i no trobo comprador i el condemnat no entenia perquè.
5
No tinc realitats absolutes i això és molt modern.
6
3 DE JUNY DE 1985
Ella està a punt d’arribar i és com si jo no estés preparat del tot.
Estic, clarament, dosificant un sentit. Certs sentits, al excedir-se del seu punt de fusió, esclaten fent el mateix mal físic que una explosió atòmica amb producció de seqüeles neoplàsiques, malformacions de tot tipus i desvaris diversos.
Dosificar un sentit, més enllà de com s’expressi, és en l’intent de mantenir algun equilibri encara que sigui inestable.
7
Fugint dels meus vells persiguidors em vaig trobar amb els meus nous perseguidors. Em vaig allunyar una mica del mal però, encara, no me n’adono.
8
Espero tornar amor meu, espero veure’t tornar. Jo, estimada, puc venir a ser desapareixent del meu dit.
9
Estem encara d’esquena a la vida, encara que la vida ens somrigui permanentment nosaltres sempre veurem ombres, tedi.
10
5
de juny de 1985
Les lectures realitzades durant el mes de maig, comencen a produir els seus propis efectes. Follar és cada vegada menys important i començo a verificar en mi, una tendència a la investigació. Més de cent persones estan atentes a la meva escriptura per donar el proper pas. Més que responsabilitat, en tant que el fet és comunitari, hauria de sentir alegria. En menys de 10 anys he produït un discurs i un auditori. La resta és deixar-se dur per la relació ja existent entre discurs i auditori. Ningú veurà convenient fer callar, ni tan sols jo, el fluix vivificant així establert.
11
Al meu barri, a la dècada dels 40, cada nen tenia la seva pròpia personalitat. Albert, havia arribat en les seves conclusions al cop de martell. Màrius a la “paragüita”, jo a la “simplona”, Robert a la hidràulica i Humbert a la complerta. Érem tots savis en potència i ens agradava més ser diferents que iguals. D’aquesta manera, un dia, ens reuniríem tots i cadascú podria mostrar una tècnica diferent de supervivència.
12
Quan pugui tornar, la poesia, aquesta vegada, obrirà totes les fronteres i travessaré les últimes barreres, il·luminaré els darrers sabers.
Superades les pors de morir o perdre, encara, hi ha qulecom més.
És increïble l’efecte que em fa el cafè. Fa més de dues hores que no puc ni obrir, ni tancar els ulls.
13
Tenir un estil és, simplement, haver articulat una realitat inexistent d’una manera diferent i després dur tot això fins als seus propis límits.
14
Ella em va dir, jo tinc un cor que pot més que un pensament. I jo, li vaig contestar, que horrible! no m’ho puc creure.
La passió només era el buit per on arribava la nostàlgia. Fugir ja no fujo però tampoc tremolo.
15
Espero concebre un pensament que em permeti viure en l’ordre de la paraula i, alhora, en l’ordre de la passió.
16
No necessita l’home tornar-se contra si mateix perquè aquesta volta ja la va donar fa molt de temps.
17
Poesia t’estimo i un hàlit
de gaudi m’ho recorda.
Poesia, ara, vull estimar el desconegut, tot allò que no serà. El no-res que s’amaga més enllà del no-res. Un traç, insisteixo en l’assumpte, però en la impossibilitat de ser captat com a tal.
No la imatge del penis sinó la seva inquietud.
El matalàs de pèsols que proposa Miller per protegir la pràctica té com a tendència negar, rebutjar, la mort de Lacan. Es tornaran tots bojos o tristos que és el mateix.
19
Sóc en mi, arpegi dissonant. Nota, fora de l’abast de la imatge.
20
A vegades necessito repetir una mateixa paraula mil vegades, per trobarli ubicació entre les paraules.
21
10 de JUNY DE 1985
Avui li he dit al meu fill al veure’l preocupat pel seu casament:
- Ets molt jove fill meu. Casar-te, llavors, no t’ha de preocupar. Si et va bé ets com un petit geni i si et va malament tens temps de tornar a provar.
Així que la preocupació ha de ser, casat o no casat, què fer amb la teva vida, com produir els teus propis pensaments?
22
Llegint la revista L’INDI DEL JARAMA Nº 3 (maig-juny 1992) em va impressionar gairebé tot. Al vent alguns trossos. Tancant l’Editorial podem llegir:
Aixafat
per la fam vaig créixer profund,
vaig arribar a tocar al centre de la terra,
a la vora, imperfecte, de la vida,
el foc màxim, els calors extrems.
Vaig
ser expulsat del centre mateix de la terra,
per ambicions de miners i comerciants.
Les aigües em van dur fins on l’oceà
es replega sobre si mateix per ser
l’amor.
En
aquesta negra profunditat turbulenta,
on cap cim era possible,
de la perfecta roca va sorgir el meu cos.
Pescadors
i governants em varen expulsar del mar
i encara, foc volcànic, terra, aigua desesperada,
volo, ara, perfilant-me vent, lletra futura.
23
ESCOLA
DE PSICOANÀLISI ‘GRUPO CERO’ MADRID
MOVIMENT CAP A L’ESTIL
MAIG-JUNY 1992
Poesia i Psicoanàlisi és, a Madrid, més que la casualitat d’un entrecreuament feliç. Poesia i Psicoanàlisi és, a Madrid una posició política. En primer terme en contra de tot racionalisme, sigui francès o galleg i en primer lloc, en contra de tot colonialisme que es vulgui exercir sobre la psicoanàlisi en castellà, vingui de París o vingui de Buenos Aires.
L’ull màgic de la lentitud esquinça la meva mirada.
I a totes aquestes petites agrupacions que s’ha desprès del nostre ser els aconsellem l’ull càustic de la memòria d’un temps on el saber era patrimoni del gaudi. Aquests temps on ningú podia viure un dia més sense saltar al buit, on ningú podia viure ni un dia més sense xuclar fins al darrer nèctar amarg de no ser sinó només aquesta esquerda que em separa de mi:
La Libido! Nois! La Libido! i això els ajudarà a créixer.
Sóc l’espessa comporta que parla de la mort.
La potent muralla que separa la vida del poema.
Minúscula presència il·luminada del llenguatge,
un punt blanc, llum desesperada de buit.
El rictus dels enamorats al gaudir.
Vaig esta tancat, em dic, vai estar tancat. No m’ho puc creure, jo que tant estimava la llibertat vaig estar totalment tancat.
Espero no ser arrassat pel foc d’aquesta nova llibertat.
Cavalcant sobre la voluptuositat d’un cos abandonat,
vaig recórrer aquesta part del món, allèn de la mar, allèn de les muntanyes.
No érem una línia de ficció volent tocar l’horitzó.
Érem l’horitzó mateix, la línia de l’horitzó que no es veu.
Ho entenc, no dependre de mi, em fa més fort.
Una perfecta roca despietada, enfontsant-se
sense emocions aparents, en l’emoció de la parla.
El que no podent ser, està callat, trencat.
Al caure, sap que no hi haurà fons i, no obstant, cau.
Subjecte de les meves pròpies experiències amb el llenguatge no em pertanyo.
Ni viu ni mort, estic a mil quilòmetres de profunditat cap al centre de la terra, perquè vull trencar definitivament l’equilibri.
Sóc un poeta a l’estil dels grans poetes, així que tot el que em tocava fer es pot donar per fet.
Quan tot s’oblidi, encara quedarà vibrant en la memòria del temps aquesta perla:
Cerco després d’haver trobat, el mateix per transformar-ho.
La força que m’atribueixen no és cap força. És una nova dimensió del temps, dels diners, del sexe, de la mort. Quelcom de tot això no vull per a mi. I si puc això no, la resta és fàcil.
Marca del que ni tan sols és, encara, impossible.
Tot és demà en mi.
Flors que s’il·luminaran dins de cent anys.
Poemes que seran viscuts dins de mil.
Tota veritat és veritat del que no és. L’ésser sempre és una aposta. Sempre una mena de compromís de ficció.
Un argument.
Dones que m’estimaran després de mort.
La poesia ha deslligat per sempre al nombre de si mateix. La xifra té a veure amb que el que no more perdura.
Paraule trencada, nota desposseïda del seu cant
silenci que, al final, ho diu tot.
Som aquesta repetició que perdurarà. Un gaudi, un vers, quelcom positiu per a la vida.
Tinc les meves idees, si la cosa no pot ser per a tots, jo prefereixo que com a mínim sigui per a molts. I això ho penso no només quan es tracta del pa, sinó també quan el que es posa en joc és l’amor o bé, per a que resulti fort el que dic, la poesia.
Hi haurà un ventre que es repetirà a si mateix per parir el nou, sóc aquest ventre, com ja ho vaig dir certa vegada, no seré l’home sinó només la seva mare.
I avui vull cantar a aquesta
alegria senzilla, de saber que tot pot ser fet novament, fins i tot els
instints.
I no hi haurà Escola. Hi haurà estil i un estil no transmet res, només es desenvolupa. Per tot el qui participi del seu desenvolupament s’obre una possibilitat d’estil. Aquesta obertura és el que es transmet. I la transmissió en aquests casos, és autogestionària.
I això respecte a la psicoanàlisis, ja que amb la poesia, les coses estan, encara, més fosques. Els poetes no existeixen i la poesia és lliure.
Un poeta és en mi, però tota una llengua així ho ha decidit i, això clarament, no es pot transmetre.
Per al ‘Grupo Cero’, interpretar no és un vers, ni tan sols un acte, és tota una concepció diferent de la humanitat.
Qui s’animi a aquest tobogan serà ‘Grupo Cero’, la resta, tota la resta s’haurà d’acontentar amb ser admiradors o clients.
Quan
s’obrin els ventres, jo no prendré res.
Entre els destrossats cossos confosos i alertes,
entre la poca realitat, el negre, la dèbil vida,
amant del cos de la lletra, diré les meves paraules.
Vinc
d’aquí, sóc d’aquí mateix, roca de soletat.
Vaig néixer en la vostra mirada, vaig néixer en la vostra impudícia.
Vaig néixer com una força embogida, aigües del desig,
per deixar la meva paraula, veu de la poesia, en llibertat.
Tnc,
per haver travessat els confins de l’home,
per haver lliscat en la mirada de la mort,
quelcom de l’univers, una partícula d’infinit en la meva veu.
Vinc
d’aquí, sóc de les teves pròpies entranyes, el ressó,
al·lucinat i lluminós del teu propi silenci obscur,
el ressó, on el temps arrasa la memòria.
