INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI
INDI GRIS
REVISTA UNIPERSONAL DE
RECOLECCIÓ DE BROSSA
Nº 10. ANY 2000 DIJOUS 3
D´ AGOST
FUSIONA
- DIRIGEIX - ESCRIU I CORRESPON: MENASSA 2000
NO
SABEM PARLAR PERÒ HO FEM EN VARIS IDIOMES
CASTELLÀ, FRANCÈS, ANGLÈS, ALEMANY
ÀRAB, PORTUGUÈS, ITALIÀ I
CATAL
INDI GRIS, ÉS PRODUCTE
D’UNA FUSIÓ
LA
BRILLANTOR DEL GRIS
I
L’INDI DEL JARAMA
LA FUSIÓ AMB MÉS FUTUR DEL SEGLE
XXI
INDI GRIS Nº 10
1
He decidit publicar 100.000 exemplars de tota la meva obra. La meva obra poètica, també.
2
Sotmetre’s a un dir que no és d’un. Això és el que em toca, ara, per aprendre alguna cosa.
3
Estic molt de temps amb el meu cos, si segueixo així, es deterioraran algunes relacions socials, com a mínim totes aquelles que no tinguin a veure amb el meu cos.
4
Ella va venir i em va dir sense cap passió: després s’aniran debilitant els més forts i se’ls menjarà el temps.
5
No tinc amics, va dir el condemnat, vol dir que no tinc en qui confiar per poder ser traicionat.
6
Ella viu de mi però es creu que viu de l’aire. Abans de morir coneixerà la bogeria.
7
Ahir em van fer una crítica que no vaig entendre: Cap endavant, Menassa, no cap als costats i, després, em van fer una altra crítica que tampoc vaig entendre: Obrir els portals per tancar el seu cor, això no està bé, Menassa!
8
2 d’octubre de 1995, MADRID
He
de reconèixer haverho fet casi tot malament, si tot es tracta d’una política
apropiada per conduir a un destí de llum a un conjunt de neuròtics el
sentiment dels quals, almenys el més evident, és l’enveja.
I no vull insultar ni queixarme ni apiadarme de mi per haverho fet tot malament. El que vull és abandonar la partida, deixar de fer totes aquelles accions que produeixin un bé que pugui ser repartit entre tots.
Aquesta vegada, vull ser un d’aquests neuròtics envejosos. Fer les meves petites coses creient que són grans perquè són meves i només jo em beneficio dels resultats que, encara que petits resultats, a mi em semblen grans perquè no els he de compartir amb ningú més.
A més a més, com que sóc més alt que molts, més intel·ligent que el conjunt mig de la població, reconegut com a escriptor en les altes esferes de la poesia i conec molt bé la meva feina, com per viure d’ella encara que ningú ho desitgi, m’anirà molt millor en les coses de la vida. En pocs anys ja no tindré deutes amb cap impressor del món i algunes dones sentiran, per fi, l’alleugeriment de saberme només per a elles.
Em compraré un cotxe super-sport, faré servir només corbates de seda natural, no faré més l’amor amb dones casades, és a dir, no beneficiaré mai més, amb els meus amors, les relacions de parella i tindré molt de compte en les meves lectures, només llegiré llibres dels escriptors millors, almenys, que jo.
Prendré
del món el que em plagui i serveixi als meus petits plans i no donaré res. I
quan algú em demani quelcom a canvi del que vaig agafar, li diré que no em va
servir per a res i quan algú em demostri que em va servir, jo li diré que fou
possible que aquesta merda em servís gràcies a la meva pròpia intel·ligència
i així aniré pel món, sense ser esetimat por ningú i sense estimar a ningú
i tot em sortirà regalat o gairebé gratis i com tothom voldrà ser com jo i
creuran que jo vull ensenyarlos això, també, faré rentable el meu egoïsme i
tothom, per fi, em considerarà un gran home.
9
2 D’OCTUBRE DE 1995, MADRID
Mai vaig estar tan contrariat com en aquests moments. La idea de visitar Buenos Aires, tres o quatre vegades per any, ha posat a gairebé tot Madrid en contra meva. Arribant en alguns casos fins a la mala acció d’abaixarme el salari, amb el qual dificulten en gran manera que jo pugui complir amb els meus viatges i em duen a pensar, més seriosament que mai, en abandonar la ingrata tasca, fins ara, de rehabilitar estúpids o jerarquitzar, amb la meva feina, tristes passions negres, com si es tractés de grans i belles perles marines.
No sé si sóc exigent o, en veritat, la gent ja no aguanta els meves maneres de l’oci i la tendresa. Que tots siguem una mica més grans no pot significar, de cap manera, que jo m’hagi de tornar un estúpid per tal de què la resta de les persones que em rodegen es llueixin.
Lluiran només aquells que puguin emetre algun reflexe a pesar de la meva llum, la resta, tota la resta, sigui quina sigui la resta, haurè de viure a les fosques.
Aniré a Buenos Aires, a l’abril, al setembre i al desembre i qui no pugui soportar aquesta força desestabilitzadora, que es dediqui a una altra cosa i no és que no em seguiré ocupant de Madrid, sinó que Madrid jo no serà única, perquè ja ho vàrem dir quan érem joves: una sola dona és, en tots els casos, la mare.
Els aconsello que gastin una mica més de diners en la vostra pròpia psicoanàlisi, que les coses no estan com per anar jugant-se un enterrament sense flors.
He estimat i he desitjat tot el que no sabia, ara esperaré els efectes de la meva transmissió.
No tinc rancúnia perquè pertanyo a una raça que, també, amb la rancúnia sap fer escriptura. No desitjo els plaers extraordinaris que promet la venjança, perquè ja he tingut tots els plaers. Aquesta vegada només vull que em deixin, 40, 45 anys abans de la meva mort, visitar Buenos Aires, tres o quatre vegades cada any. Això és tot, per ara.
10
2 D’OCTUBRE DE 1995, MADRID
Visitar Buenos Aires tres o quatre vegades per any, sumaria en 40 anys uns 120 mesos. En els pròxims 40 anys viuria 10 anys a Buenos Aires, que no estaria malament per a ningú, això espero, pensant que viuria 30 anys més a Madrid, amb el qual completaria mig segle de vida a Madrid.
En veritat, el pensament és no residir en cap ciutat sinó, més aviat, anar visitant, simultàniament, totes les ciutats on la poesia i la psicoanàlisi s’anomenin ‘Grupo Cero’. Ja que no em varen deixar tenir grans extensions de terra per recórrerles a cavall, viatjaré una mica en avió i molt més per Internet, d’una ciutat a una altra com si fossin grans territoris de llum, d’esperança, d’ombres.
Estimaré noves vides i viuré tot el no viscut. Seré feliç més d’una vegada, gràcies al meu treball i, alguna vegada, tornaré a plorar pel perdut.
Però mai més viuré lligat a
res, encara que sigui un pensament meravellós.
I mai viuré lligat a ningú,
encara que es tracti d’una multitud.
Ni tan sols la poesia podrà viure amb mi aquesta vegada. Aquesta vegada, es tracta de produir en els pròxims 40 anys un lloc tranquil per poder escriure, després de complir 100 anys, una gran obra. Vull dir, amb la saviesa d’haver travessat, sense grans danys, l’enveja companya, l’amor enemic, l’odi estable, els desitjos de res, les resistències de la passió, l’atzar de les pluges.
Fa 20 anys, a les meves grans enamorades els prometia dur amb mi, sempre, l’escriptura i estimarles quan el temps copegés, sense pietat, els seus cossos. Avui ja estic en condicions de prometre dur amb mi el món i deixarles d’estimar quan es tornin barroeres i vulguin tenir ànima.
La
vellesa és el de menys. Tractar d’ocultar el pas dels anys és la única vellesa.
Aquí em teniu, rejovenit i fins i tot més sa que fa algunes dècades, només per posarme a pensar en noves realitats.
Beso tot el que es deixi besar, pel pur desig de besar, i començo aquest nou camí cap als meus versos.
No espero res perquè els meus versos faran tot el treball. I qui romangui cec a tanta llum serà, encara que no vegi res, part de la llum.
11
26 DE MAIG DE 1985, MADRID
No estic allunyat d’ella, l’estic cuidant. Ella no sap, encara, cuidarse sola. Estic content per haverme adonat que si vull que tots sortim endavant he de pensar en la meva feina per sobre de totes les coses.
Recordo velles il·lusions on tot em sortia bé. Potser un poema em podria fer sortir d’aquesta letargia. Només em queda el treball de perdre els temors, és a dir, hauré de fer una mica d’exercici.
Estic despert, estic despert
però hi ha horrors que em ceguen.
La sang, la violència, l’odi meditat,
veure com tot el món fa olor de podrit,
els teus ulls destrossats per la pluja atòmica,
els teus petons adolorits, els teus fills extraviats.
Estic despert, estic despert.
però hi ha horrors que em ceguen.
L’ambició desmesurada, la cobdícia, el greixum,
l’explotació, l’esclavitud, la merda,
el teu ventre partit pel dubte,
el teu sexe adolorit, el teu fàstig, la teva vergonya.
Estic despert, estic despert
però hi ha horrors que em ceguen.
MAI VA PASSAAR
NO ESTÀ PASSANT
NOMÉS ES POT LLEGIR
12
26 DE MAIG DE 1985, MADRID
M’agradaria acabar de compondre alguna il·lusió.
He d’anar a Buenos Aires a visitar a ma mare. Què hi farem, no tinc una altra sortida per a la meva pena.
13
El subjecte s’allibera parlant, diuen alguns. Bonica ximpleria! El subjecte, per ser-ho, no pot alliberar-se ni cantant, molt menys parlant, ja que parlar és condició de ser subjecte.
És a dir, extenc la mà i no puc arribar enlloc. Desitjo saber què desitjo, sabent que la gràcia de la vida està en no realitzar res sinó només en intentarho. Parlar per ser aquesta seqüència de nusos impossibles, parlar lliurement però per mostrar, més clarament, a què visc subjecte, qui és en mi, el meu propi ser que desconec.
14
Jo dóno cartes i jugo, senyal de que per ara s’han acabat els morts. I ara juguem al “tute cabrero”: el que dóna cartes mostra el triomf i se’l queda. És el pare nedant viu el que representa. En aquest conte, Èdip no s’arriba a follar a sa mare perquè el pare d’Èdip li dóna una bona pallisssa a ell, i a sa mare li diu, severament, que aquestes coses no es fan amb el nen.
En el nostre conte, l’únic cec és Tiresias perquè, com tots els filòsofs, viu del passat.
15
Tot m’envaeix, la lectura també,per això tinc por de quasi tot. Perquè quasi tot m’apassiona.
He d’anar perdent la por, fins diners podria tenir, Si em conformés amb no ser el que més escriu, m’aniria, també, molt millor.
En la soletat tot ha de ser pres camb calma i saviesa, encara que sapiguem que molta calma és mort i la saviesa és impossible sense altres.
16
En poc temps més arrancaré parfums de les frases més ximples. Començaran a cuidarse de mi. Alguna cosa em pagaran perquè calli i jo, una mica callaré, el necessari per menjar, dormir i aquestes ximpleries de l’amor. La resta: la llibertat, la mort, seran puntuacions de l’estil, suspensió del temps entre poema i poema. La interpretació, en definitiva, esrà escriptura i ella mateixa ha de ser interpretada, al seu moment, com un jeroglífic. Com quelcom traçat sobre alguna cosa i de tal manera traçat que sent un traç no ho és. La marca que ho representa res representa, és una esquerda, un buit de res, no quelcom que s’hagi d’omplir, el seu ser és un no ser i la seva presència.
Un
traç que no ho és, només és verificable pels efectes que, per no haver sigut
mai, produeix en el sistema generat per la seva manca de substància.
17
El
gran viatge ha començat. Veig sorgir, és cert, entre les ombres, una llum que
ningú apagarà. Formada de versos. La trobada amb la veritat a ningú li
interessa molt. Tothom vol saber què passa amb els diners. Nobles ho som tots,
diu la gent.
18
Llenceu
a les bèsties una mica de carn podrida i se la menjaran.
I així va anar sorgint en mi, la idea d’escriure versos i fer-li escriure versos a la major quantitat de gent possible.
Espero trobar l’ànima de les coses. Tar o d’hora només serà possible llegir-nos, estarem tots morts.
19
Que hagis decidit allunyarte de mi en el millor moment, de la meva carrera poètica, em recorda l’enveja.
20
30 DE MAIG DE 1985, MADRID
Estimada mare:
Aquesta carta urgent és per dirte que el meu fill Antonio es casa el 20 de Juny. La veritat, no sé què dir-te. Tot ha crescut. Jo estic content que Antonio es decideixi a fundar la seva pròpia família.
Ell i la seva futura dona, Shula, estan molt contents i això és bo per a tots. En poc temps més seré avi, què tal?
Estic molt nerviós, no sé, exactament, què és el correcte en aquestes circumstàncies. És la primera vegada que un fill meu es casa. Espero estar a l’alçada de l’aconteixement.
21
En
aquesta secció es publicarà, sempre que es pugui, un poema escrit per algun
dels integrants dels Tallers de Poesia ‘Grupo Cero’.
Com
guant adherit a les pestanyes,
traspuen denses coartades de les meves passes,
tempestes d’amor en ple recorregut.
Perdo rastres de seny, enèrgics
terratrèmols arrasen màscares i rialles,
però, ella en mi, intacta perdura.
Impàvida
de terror amortiguat,
arraconada contra la meva pròpia sang
a la desfilada, universal, de l’aparença,
llambordes i masmorres preserven l’oblit,
fatals desvariejaments de la legítima defensa.
Avui
els astres han desviat el seu curs
en vertical ascens fins a les meves mans,
presagiant algun temps de pau.
Confosa, en pertinaç estridència,
erràtica i lleu, auguris de plaer,
converteixo la meva demència anticipada
en iridiscent alè de l’espai.
Híbrida de perdó i precs,
esquinço queixes fidelment adherides,
esclato en multituds de color,
sobtada rebelió estremuda,
centre de la meve veu.
Calcinada
set entre els ossos,
traició per segles definida
sobre aquesta pell de dona
nua entre roselles.
CARMEN SALAMANCA GALLEGO
L’autora ha publicat
“ENTRE PALABRAS” “NOCHES DE PIEL”
